[title]
Rocco, Milà i unes taronges
"Casar-te? Ets ja tan ric que et pots casar, quan tens tota la família a la teva esquena?". Ho preguntava, entre llàgrimes i gemecs, Rosaria Parondi (Katina Paxinou) al seu fill Vincenzo (Spiros Focas) a l'inici de 'Rocco y sus hermanos' (1960). La família de Vincenzo, el patriarca de la qual acaba de morir, arriba a Milà amb l'esperança que Vincenzo els salvi de la pobresa. Simone (Renato Salvatori), Luca (Rocco Vidalozi), Ciro (Max Cartier) i Rocco (Alain Delon, que du una bossa de taronges del poble) són els quatre germans de Vincenzo, quatre boques per alimentar, quatre càrregues per suportar.
La pel·lícula de Luchino Visconti segueix essent un profund i magnífic exemple de què significa tenir germans: un compromís moral, un contracte firmat amb sang i amb gens, i que conté unes clàusules particulars que mutaran i s'actualitzaran al llarg dels anys. És una circumstància que no has escollit i que duràs enganxada durant tota la vida. Ser germà és més que ser amic o company de feina. Ser germà és un assumpte més complex que ser fill o ser parella. Tres pel·lícules actuals al voltant de la germanor, amb els seus vicis privats i les seves públiques virtuts, o a l'inrevés? Dues en cartell, 'Lola y sus hermanos' i 'La casa de verano', i una que s'estrenarà el setembre, 'Litus', de Dani de la Orden.
En presència dels pares
A la francesa 'Lola y sus hermanos', escrita (amb David Foenkinos), dirigida i protagonitzada per Jean-Paul Rouve, es pot dir que els tres germans de la història (Rouve, Ludivine Sagnier i José Garcia) només tenen una cosa en comú: una tomba on estan enterrats els seus pares i que els serveix com a punt de reunió cada cert temps. En 'presència' dels progenitors, els germans discuteixen, es posen al dia en tota mena de temes personals i professionals i, algun cop, fins i tot riuen, que no és l'habitual. El testimoni (viu) d'aquestes reunions és un home vell, assegut en un banc, un paper interpretat pel veterà Jacques Boudet, a qui, no fa gaire, vèiem en una altra pel·li sobre germans, 'La casa junto al mar', de Robert Guédiguian. Rouve fa un repàs a temàtiques diverses: la paternitat/maternitat, la infidelitat, recomençar, atrevir-se a canviar de rumb, ser o no ser un bocamoll, els estudis... l'arquitectura! Amb metàfora inclosa en aquella amenaçadora escletxa a la paret d'un edifici.
La fantasmagòrica casa de les dues Valeria
Valeria Bruni Tedeschi és especialista a incorporar la seva pròpia vida en els seus terapèutics films. A 'La casa de verano', parla de la mort del seu germà a través de Marcello, el personatge de Stefano Cassetti (el recordeu al 'Roberto Succo' de Cédric Kahn?), que té un perllongament en el personatge de Vincent Perez. Les dues Valeria (Bruni Tedeschi i Golino) són les germanes de Marcello, el trist esperit del qual vagarà per les habitacions i els jardins d'una impressionant casa d'estiu.
Anna i Elena parlen entre elles en italià, s'escridassen, s'abracen, es critiquen i canten juntes per entretenir una família burgesa més aviat borratxa i decadent. I si els seus homes (Riccardo Scamarcio i Pierre Arditi) no acaben de fer-les felices, sempre poden ser visitades pel fantasma de Marcello, xerrar amb el descontent personal de servei o capbussar-se a la piscina. I si, en un moment donat, algun dels personatges ha de recórrer a l'insult o a la desqualificació, s'hi cau de quatre grapes.
Un mort que ens ve a buscar
Adaptació d'una obra de teatre de Marta Buchaca, 'Litus' també comença amb la mort d'un germà, el Litus del títol, que va decidir suicidar-se. Per què? Ni tan sols el seu germà (interpretat per un excel·lent Quim Gutiérrez) ho sap. Una reunió entre el germà i els amics del Litus, tres mesos després del suïcidi, col·locarà les coses i les persones al seu lloc. O, com a mínim, mourà una mica les peces, que ja tocava. Haurien pogut fer alguna cosa per evitar la tragèdia? Qui era el Litus? El van arribar a conèixer? I ell es va deixar conèixer? Álex García, Marta Nieto, Belén Cuesta, Miquel Fernández i Adrián Lastra acompanyen Gutiérrez en una cita per reflexionar sobre el perquè de tot plegat, per poder esbatussar-se verbalment i per mirar-se als ulls, per primera vegada després de molt de temps. Ara o mai, nois i noies. I amb la complicitat d'una petita mentida que ajudarà a desembussar les canonades de la veritat.
La senyora Rosaria Parondi tenia raó: procura tenir sempre els germans nets, polits, contents, en pau i amb l'estómac més o menys ple. Vinga, una ronda de taronges, Rocco!
