Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Màrius Sampere, un poeta per als joves

Per
Andreu Gomila
Publicitat

Pocs poetes poden dir, el dia de la seva mort, que han estat un far per a les generacions posteriors. I aquest és el cas de Màrius Sampere, mort dissabte passat als 89 anys, autor d'una obra extensíssima (uns 30 títols), que ha deixat una petjada molt profunda en escriptors que tenen de 30 a 60 anys, que el van començar llegir als anys 70 amb ' L'home i el límit' o 'Poemes de baixa freqüència', potser als 80 gràcies a 'Samsara' o 'Llibre de les inauguracions', als 90 a través de 'L'ocell que udola' o 'Demiúrgia', potser als 2000 per mor de 'Les imminències' o 'Subllum', potser més recentment amb 'L'esfera insomne', 'L'espiadimonis' o 'Ningú més i l'ombra'. I és que estem parlant d'un poeta major, qui sap si el poeta més gran que teníem.

De Jaume C. Pons Alorda a David Castillo, de Núria Martínez Vernis a Dolors Miquel, de Mireia Vidal Conte a Marc Romera, de Mireia Calafell a Carles Camps Mundó, de Melcion Mateu a Antoni Clapés, de Maria Cabrera a Martí Sales, tots en el seu estil, tots reconeixeran la importància d'haver-se topat amb la poesia de Sampere. Jo el vaig descobrir a 'Subllum' (2000) i puc dir que vaig quedar tocat. Coses de la joventut, qui sap. Potser van ser els primers versos del poema que dona títol al volum: “El món és cruel / i només hi ha llum”. Com es podien dir tantes coses en només dos versos? Com és que no en sabia més coses. Aleshores vaig recular tant com vaig poder, fins a 'Demiúrgia' (1996), que conté un dels seus poemes més famosos, 'Balada del déu, el riu i la mar', fins a 'L'ocell que udola' (1990), fins al principi, fins a 'L'home i el límit' (1968), un primer llibre que va publicar amb 40 anys.

Era llegir poesia de veritat amb la meva llengua, en connexió amb la tradició pròpia i aliena, però des d'una posició nova: la humanitat. I hi afegiria: la humilitat. El poeta, com diu a un poema de 'Ens trobarem a fora' (2006), com un “filòsof minaire”, és a dir, com l'ésser que extreu del terra les idees i que creu que la poesia és la paraula pura retrobada, el món abans del minut zero. Llegir Sampere és excavar dins teu i m'atreviria a dir que el cicle que va de 'Demiúrgia' a 'Jerarquies' (2003) és un dels més potents que s'han escrit en la nostra literatura.

A més, sempre feia servir paraules senzilles per explicar coses grans, amb una pregunta que sotja moltes de les seves peces: per què? Una qüestió que, tard o d'hora, tots ens fem. Per això, gràcies a aquesta sinceritat, podia arribar a gent tan diversa.

La connexió amb les noves generacions es fàcil de comprovar amb la multitud d'editors que va tenir des que Proa va decidir publicar-lo poc. Les mallorquines Lleonard Muntaner i Edicions del Salobre i les barcelonines Meteora i LaBreu, juntament amb la valenciana Edicions del Buc, creades quan Sampere ja era una veu referencial, entre primers dels anys 90 i la present dècada, van córrer darrere seu. Editors que publiquen gent jove a la recerca del gran poeta, un clàssic viu, que ha alimentat el vocabulari de tres generacions d'autors nascuts després d'ell

Últimes notícies

    Publicitat