Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Nicolas Cage i uns quants pares terribles

Per Pere Vall
Publicitat

T’estimo i t’abonyego

Vàries de les pel·lícules que ens han arribat darrerament ens han explicat històries de pares i mares amb unes relacions complicades amb els seus descendents. Estem parlant de ‘Yo, Tonya’, ‘La enfermedad del domingo’, ‘Lady Bird’, ‘The Florida Project’ o ‘Custodia compartida’. Relats en què s’enfronten dues maneres diferents de plantejar-se l’educació, el respecte, l’estima, el treball, els afectes i la comunicació intergeneracional. En qualsevol d’aquests films hem sentit més crits i retrets que paraules d’amor; hem presenciat més escenes de violència física o psicològica que no pas seqüències de carícies. A la pantalla, ser pares i ser fills s’ha convertit, d’un temps ençà, en esport de risc. Hi ha una pel·li que tot plegat ho portarà encara més lluny, i posarà la família a fotre’s d’hòsties. Ho veurem d’aquí unes setmanes a 'Mamá y papá', dirigida i escrita per Brian Taylor (l’autor de la saga ‘Crank’), i interpretada per Nicolas Cage i Selma Blair. Ells són dos pares terribles que fan més por que el bitxo matusser de l’estiuenca ‘Megalodón’.

Si tu em robes, jo et...

Cage i Blair ens són presentats com a uns progenitors modèlics d’una Amèrica modèlica on les dues generacions conviuen en pau a casa. I s’entenen. El merder no trigarà a fer la seva luxosa o sagnant aparició: tot és mentida, una farsa, un joc d’aparences a punt d’esclatar. I la culpa la tenen uns fills salvatges que han anat aprofitant-se de la bona fe d’uns pares a qui han menyspreat, insultat o, ai las!, robat com a costum.

La paciència té un límit

Fent exhibició d’un humor políticament molt incorrecte, 'Mamá y papá' seria el que ara s’anomena una distopia, el relleu en la cartellera cinematogràfica de la distopia que va triomfar l’any passat, ‘Déjame salir’: aquí, les persones grans, fartes de ser torejades, i absolutament emprenyades, diuen que ja n’hi ha prou, que no tenen més paciència, i comencen a repartir llenya i a carregar-se, amb brutalitat, els joves.

I quin és el missatge?

Quan troben les eines adients i s’hi posen sense contemplacions, Nicolas Cage i Selma Blair es venjaran de tantíssims anys de preses de pèl continuades. Serà un 's’ha acabat el bròquil' que deriva en un ball de bastons, per cert, divertidíssim. Que és una pel·li reaccionària? No ho crec pas. Que és exagerada? No t’ho creguis, i pensa i reflexiona en com t’has comportat amb el teu papa i la teva mama. I, després, en parlem.

Últimes notícies

    Publicitat