[title]
Amb penes i treballs, per pur altruisme, els crítics de teatre i dansa de Barcelona van atorgar ahir els seus premis. Es tractava de la 20a edició, tot i que, si som sincers, hem de parlar de la 4a edició, ja que només fa quatre anys que una plataforma de periodistes i crítics escènics, 'Recomana', va decidir recuperar-los. Ells no guanyen res per a què els artistes de teatre, dansa i teatre de carrer, tinguin el seu xut d'ego i puguin posar als currículums que van guanyar un premi de la crítica. Perquè els crítics, ho han de saber, amb prou feines hauran cobrat per escriure.
Avui és el Dia Mundial del Teatre i és el dia de dir les coses pel seu nom i m'agradaria rebatre una per una les queixes indignades de bona part de la professió respecte als crítics de teatre, ja que moltes d'elles estan fetes des del total desconeixement. I crec que, ehem, s'ha de criticar sabent el que critiques.
1. El percentatge de crítiques dones és baixíssim/la mitjana d'edat dels crítics és molt alta. Tot això es deu, bàsicament, a que la crítica professional existeix, però s'està morint. Als diaris, ràdios, etc., és residual i en alguns es manté perquè hi ha periodistes en plantilla que, sovint per gust, van a veure espectacles i en fan crítica. 'El Punt/Avui', per exemple, ja fa anys que va fer fora els col·laboradors que es dedicaven a la crítica teatral. Dels quinze crítics del jurat de teatre, de facto, només n'hi ha un que visqui d'escriure crítiques. I si només hi ha tres dones és, simplement, perquè n'hi ha molt poques que es dediquin a la crítica. No hi ha ni cap conxorxa de l'heteropatriarcat ni res de semblant. Tots i totes són benvingudes. Però: algú està disposat a formar part d'un col·lectiu sense futur? Li recomanaríeu a algú que comença que es dediqui a la crítica?
2. El nombre de dones nominades és baix. Tota la raó del món, però si els col·lectius feministes es queixen que no hi ha autores ni directores als grans teatres (Lliure, Nacional, Romea, etc.), com es vol que hi hagi dones finalistes? La crítica és un reflex del que hi ha, ni inventa ni força realitats.
3. Es cobra molt poc o, simplement, res. En els últims anys han aparegut espais crítics a dojo gràcies a la irrupció dels mitjans digitals. Però no hem d'oblidar que els crítics que escriuen en aquests mitjans cobren poc o, simplement, res. Podem qualificar aquests crítics de 'professionals'? Si ens cenyim al terme, no. Això no obstant, sempre depèn de qui escriu, si el crític fa anys que s'hi dedica i un dia va cobrar per escriure. És tot tan precari que així estem.
4. Cada ciutat té la crítica que es mereix. Si diem que cada ciutat té el teatre que es mereix o, millor dit, el que volen els seus espectadors, també podem aplicar la frase als crítics. Una ciutat sense risc, amb molts pocs espais d'experimentació, d'aprenentatge, de divulgació, es pretén que els crítics siguin com a Londres? Voleu un Michael Billington? Doncs jo vull un Nicholas Hythner!
5. El paper de la crítica el determinen els professionals del teatre. Si actrius, directors i companyia menyspreen els crítics, és normal que els mitjans en prescindeixin. Això passava fa uns anys i ara molts professionals es queixen que la crítica hagi pràcticament desaparegut. Tal faràs... No cal que ara sentin llàstima... Puc posar la ma al foc i assegurar que la majoria de crítics de teatre de Barcelona han vist més espectacles que la majoria d'actors, productors i directores. I no només a casa nostra. Sovint, el crític inverteix el poc que guanya viatjant a altres ciutats, a festivals, a estrenes, etc. Per cert, no estaria gens malament que els teatres públics dediquessin un raconet del seu pressupost a formació. Com és que la Sala Beckett, per posar un exemple, no té cap curs de crítica o un espai dedicat a la formació dels crítics?
