[title]
Va haver-hi un temps en què menjar ramen al Japó era una cosa més aviat de baixa estofa. Locals estrets, tamborets incòmodes, ambient carregat de vapor i males extraccions. Era un menjar vinculat a la immigració xinesa i als treballadors que menjaven ràpid qualsevol cosa per tornar a la bastida (o a la línia de producció d'ordinadors). Gràcies a la prosperitat econòmica del Japó de principis dels vuitanta, el ramen va iniciar un camí de rehabilitació que l'ha portat a ser un dels plats més globals del món; el que era menjar de currants, amb records de postguerra, es va convertir en una icona del menjar interclassista.
Bona part del mèrit d'aquesta redempció va ser gràcies al treball de Shigemi Kawahara, un cuiner empresari que va obrir el restaurant Ippudo el 1985, a Hakata, un barri de la ciutat de Fukuoka. Allà es va originar l'estil de ramen de Hakata, clar, famós pel seu brou cremós d'ossos de porc, fideus fins i elàstics i riquesa en col·lagen (sí, estem parlant del tonkotsu ramen). Kawahara, conegut mundialment com el rei del ramen, avui disposa de 150 Ippudos al Japó i uns altres 150 més per tot el món, especialment al sud-est asiàtic i als Estats Units. I ha arribat a Barcelona: a finals de 2025 va obrir Ippudo Barcelona (Diputació, 164).
L'obertura no ha passat desapercebuda. Abans de la festa d'inauguració, el local ja funcionava a ple rendiment, amb taules plenes i un ambient poc habitual en un lloc acabat d'obrir: molts clients japonesos i una sensació clara d'estar davant d'una cosa esperada. No és casual. "Per a la comunitat nipona a Barcelona, Ippudo no és una moda importada, sinó una referència sòlida i que forma part de l'imaginari col·lectiu del ramen ben fet", em diu Roger Ortuño, erudit barceloní de la gastronomia japonesa i autor d'Oishii: Diccionario ilustrado de gastronomía japonesa (Satori).
A Ippudo es pot escollir el punt de cocció dels fideus
La pregunta era inevitable: s'assembla Ippudo Barcelona als del Japó? Ortuño m'assegura que "el local de Barcelona manté l'esperit de la casa mare i la majoria de personal de cuina és japonès". Estem en un espai ampli, sobri i còmode, lluny de la caricatura temàtica. Aquí es ve a menjar ramen sense presses –però tampoc sense pausa, el ramen és una sopa lenta que es menja ràpid– i amb una atenció cuidada. No és una franquícia: el restaurant depèn directament de la companyia.
La carta és més breu que al Japó, i el punt de partida és clar: ramen de Hakata, amb fideus fins i un brou tonkotsu treballat fins a aconseguir profunditat sense pesadesa. El Shiromaru, el que seria el de la casa, funciona com a carta de presentació perfecta: equilibrat, cremós, saborós i sorprenentment lleuger, però no porqueja en excés (de fet, sense que cap fonamentalista se m'enfadi, recorda una miqueta l'escudella).
L'Akamaru puja un punt la intensitat amb oli d'all negre. Detalls ben pensats, com poder triar el punt de cocció dels fideus, reforcen la sensació d'estar davant d'un projecte seriós.
Hi ha també espai per a alguna picada d'ullet local i opcions menys habituals, com un ramen vegetarià o un Tan Tan Men picant, que és un ramen derivat del Dan Dan xinès el tare –la base o la marca– del qual està feta amb pasta de sèsam.
Un fet curiós és que han inclòs un apartat de tapes que convé no prendre's de broma: tenen en carta els Hirata Buns, que es van fer famosos a Nova York cap al 2008 i es van posar de moda a tot el món com a baos, i un impecable pollastre karaage, arrebossat però amb el punt de cruesa i frescor ideal de la carn.
"Barcelona ja estava en el radar d'Ippudo des d'abans de la pandèmia i tenien moltes ganes d'aterrar aquí. Per a l'empresa és molt important estar en una ciutat amb tanta afició al ramen i que alhora té un nivell molt alt en general", em diu Ortuño. Ippudo és una molt bona opció: disposa d'una carta amb un preu mitjà d'uns 25 euros i un menú de migdia que no arriba als 15.
