[category]
[title]
Oriol Genís i Júlia Genís són pare i filla. Però, més enllà d’això, són dos dels actors més brillants i singulars de cadascuna de les seves generacions. La Júlia ha protagonitzat grans musicals, i també espectacles de creació en teatres de proximitat. L’Oriol ha interpretat grans clàssics, i alhora és actor fetitxe dels creadors més avantguardistes. Parlem amb tots dos a propòsit dels espectacles que tenen en cartellera, ella al Teatre Lliure i ell a la Sala Beckett.
Us havien fet mai una entrevista als dos junts?
Oriol Genís: No, perquè ens feia por que ens diguessin nepobabies, allò dels pares i fills que es dediquen al mateix. Però ara ja se’ns ha passat una mica. A més, que això també té molt a veure amb l’escala social.
Júlia Genís: Sí, sovint hem parlat que jo seria una nepobaby de marca blanca, i hi ha gent que és nepobaby prèmium.
Tothom coneix una família d’advocats, de gestors o de metges, però les famílies d’actors semblen quelcom menys habitual. El gust pel teatre us ve de nissaga, d’abans de vosaltres?
Oriol: La meva mare feia teatre d’aficionats, però, a part d'això, no. Jo tenia un oncle, que deien que era francès, que es veu que era actor. Però no el vaig conèixer mai. Era una mena de llegenda familiar.
Preparant l’entrevista, parlàveu del Teatre Zorrilla i el Círcol de Badalona.
Júlia: Nosaltres som de Badalona, i casa nostra és just al darrere del Zorrilla. El Círcol és on es feien els pastorets, que és on jo, amb dos anys, vaig començar a fer teatre.
Júlia, vas ser tu qui va dir “vull ser actriu”?
Júlia: Sí. Amb 13 anys ja ho tenia força clar. Els meus pares mai em van pressionar per fer classes de teatre, només em van descobrir el món amateur. I, a partir d'aquí, sí que vaig ser jo qui els va dir que volia formar-me.
I tu, Oriol, com ho vas viure?
Oriol: Em va semblar fantàstic. Hi havia qui em deia que li ho tragués del cap. Per què, si ella ho tenia clar? Aquesta professió és horrorosa, per la precarietat laboral. Per això mateix ha de ser vocacional. Potser no t’hi guanyaràs la vida, però si és la teva vocació, t’hi trobaràs bé.
Soc la filla de l’Oriol Genís amb tot l’orgull del món
Diríeu que ser família us juga a favor o en contra?
Júlia: Jo he passat per diverses fases, amb això. Al principi, em creava molta incomoditat, perquè la gent m'ho comentava molt, com si tot el que aconseguís fos pel meu pare i no per mèrits propis. A còpia de treballar, aquesta inseguretat m’ha anat passant. És veritat, però, que tenir un pare del món del teatre fa que hagi conegut gent que d'altra manera no coneixeria. I que ell sigui algú amb qui puc parlar de teatre, de qui puc aprendre, amb qui ens podem ajudar mútuament… és un privilegi enorme. Ara ja no em fa cap mena de por dir-ho: soc la filla de l’Oriol Genís amb tot l’orgull del món.
Oriol: A mi, en canvi, em comencen a conèixer com “el pare de la Júlia Genís”!
El primer cop que vau compartir escenari va ser a Kabarett Protokoll, d’Helena Tornero i Ester Nadal, l’any 2015.
Oriol: Va ser on la Júlia va debutar, tenia només 17 anys. Després, no hem treballat mai més junts. Si tot va bé, però, enguany tornarem a ajuntar-nos. Estem preparant un duet amb cançons de Kurt Weill i Bertolt Brecht.
Ara mateix teniu espectacles en cartellera tots dos, en dues de les sales amb més prestigi de la ciutat. Us ha passat abans que les estrenes se us solapin?
Júlia: Sí. A les últimes estrenes de mon pare, no hi he pogut ser. Perquè estava fent funcions, o assajant, i no podia escapar-me. Ens comença a passar bastant, això. Però, si no és a l'estrena, hi anem a la prèvia, o ens colem a un assaig… Anem trobant la manera de ser-hi.
Júlia, aquest mes has estrenat una obra que duu el teu nom, Júlia – 15 anys més tard (2011–2026). Es tracta d’una adaptació de La senyoreta Júlia de Strindberg dirigida per Christiane Jatahy, que dialoga amb el muntatge que la mateixa directora en va fer l’any 2011, amb actors diferents. Sents el pes de la història al damunt de les espatlles?
Júlia: D’una banda, sí, perquè hem tingut la sort que els actors de la peça original, Julia Bernat i Rodrigo Dos Santos, han estat amb nosaltres tot el procés, i ens han passat un coneixement molt xulo, que fa que no parteixis de zero. Però la Christiane ens ha donat l’oportunitat de descobrir els personatges a la nostra manera. Més que un pes, diria que és com si féssim un relleu.
El personatge de Júlia ens parla de misogínia, relacions de poder i lluita de classes. Són temes que, amb el pas del temps, no han caducat.
Júlia: És curiós perquè, des de Strindberg fins ara, ens podríem continuar fent les mateixes preguntes. Què fem per canviar aquesta violència estructural que ens afecta a tots? La Christiane, ja el 2011, va afegir una qüestió que també segueix a l'ordre del dia, que és el racisme.
Des del teatre podem canviar el nostre món?
Oriol: El teatre és dels pocs llocs on ens reunim col·lectivament, encara, i això ens fa ser comunitat. Al cinema, cada cop hi va menys gent, i els concerts de música són una altra cosa. El teatre ens permet trobar-nos i créixer com a persones.
Fer arribar l’empatia al públic és el que fa canviar les coses
Júlia: També perquè el teatre parteix de l'empatia. Quan construeixes un personatge, t’identifiques amb una situació que no necessàriament has viscut. Fer arribar aquesta empatia al públic és el que fa que puguin canviar coses.
Oriol, el que estàs fent tu també té un valor històric, com a mínim d’història personal. La Beckett ha programat un cicle, Oriol Genís: paraula, cos i caràcter, amb quatre espectacles teus. Com ho vas viure, quan t’ho van dir?
Oriol: Això va ser cosa del Toni Casares, director de la Beckett. Em va fer il·lusió. Vam començar amb Una nit amb Andrés Villarrosa, on la teatralitat i la caracterització són centrals, i ara farem Compto cada passa meva sobre la terra, on l’eix central és la nuesa.
Podrien semblar espectacles oposats.
Oriol: Treballar des d’angles molt diferents sempre m’ha agradat. Jo crec que el teatre és artifici, i el teatre actual peca d'excessiva simplicitat. A mi m’agraden les coses més festives. M’agrada reivindicar la paraula “comediant”, més que no pas “actor”. Poder tenir un vestuari exuberant, una perruca… Una cosa ha de conviure amb l'altra, saber-les jugar totes dues és fantàstic.
Tu ho has sabut fer. Al llarg de la teva carrera, t’has atrevit a fer de tot, i no t’ha tremolat el pols.
Oriol: No és una cosa que hagi buscat. Però ara, mirant enrere, sí que m’adono que ha estat una trajectòria molt diversa. També perquè jo venia d’on venia: el teatre d’aficionats, la sarsuela… Sempre m’ha interessat la transformació, fugir de qui soc jo. És la manera que he trobat de fer teatre, que no vol dir que no n’hi hagi d’altres.
Tu, Júlia, comparteixes aquesta mirada?
Júlia: Crec que som actors molt diferents, mon pare i jo. Jo m’he format en una altra època, i el teatre ha canviat molt en els últims trenta o quaranta anys. Sí que, com el meu pare, de vegades em sento més còmoda a l'escenari que amb mi mateixa. Però ell és un actor que es transforma absolutament. És com un camaleó.
En una ocasió vaig sentir dir a l’Oriol que cal perseguir la professió i no la fama, i que en aquest ofici massa sovint es fa el contrari. Potser aquesta idea d’ofici, de treball, és una cosa que també compartiu.
Júlia: La professió passa per continuar treballant. I la fama pot arribar i marxar. Està bé no oblidar per què et dediques a aquesta professió. No és per guanyar likes o perquè la gent et digui com de fantàstica ets, en principi. Ho fas perquè t'agrada, perquè t'ho passes bé, perquè aprens coses de tu mateixa i dels altres.
Oriol: Jo no sempre he tingut feina. Abans els actors érem coneguts, i ara podem ser famosos o no ser-ho. Els famosos per mi són a Hollywood, jo penso que els altres ens hauríem de limitar a ser coneguts, una paraula que interpel·la un imaginari de treball i més proper.
Si haguéssiu de dir una cosa que us inspira, que heu après o que us agradaria aprendre de l’altre, quina seria?
Júlia: El meu pare, quan està damunt de l'escenari, és la persona més feliç del món. Pot tenir un mal dia, o que li faci mal una cama, però tot se li passa a l’escenari. Em sembla una cosa molt bonica, i és el que el fa ser un gran actor.
Oriol: A mi de la Júlia m’agrada la disponibilitat. S’aboca a tot el que fa, i penso que això lliga amb la seva vocació. Créixer com a persona, com a intèrpret, com a ideòloga, també. Ella fa teatre per les idees. I això és molt important.
