[title]
Criticar amb humor
Notes que ets una mica gran (res, una mica i prou, sense passar-te) quan dones una ullada al teu voltant i comences a veure que ja no hi són aquelles persones, properes o llunyanes, que admiraves. I sempre al capdamunt del meu rànquing d’éssers admirats hi són els esvalotadors: homes i dones sense complexos, o amb tots els complexos convenientment sublimats, que llancen consignes contra l’ordre establert, qüestionen els valors acceptats per tothom i remouen, amb gràcia, intel·ligència i picardia, les bases intocables d’una societat panxacontenta. Són odiats per la dreta i, per altra banda, temuts per l’esquerra menys frívola i més seriosa. Ara és relativament fàcil ser un esvalotador. A les acaballes de la dictadura i durant la Transició, artistes com Albert Boadella, Ocaña, Pepe Rubianes, Eloy de la Iglesia, La Trinca, Pedro Almodóvar, Berlanga & Azcona, Ventura Pons, Bigas Luna, Carles Mira, Violeta la Burra o Vicente Aranda van exercir el seu dret a dissentir en termes de correcció política, sexual o ciutadana. O tot alhora. I un altre personatge que també va contribuir a fer més divertit el pas de la repressió a la llibertat va ser Ángel Pavlovsky, del quan se n’ha fet un documental, presentat oficialment pel DocsBarcelona i que s’estrena als cinemes Texas. Sense discussió, Pavlovsky és un esvalotador de primera categoria, un mestre de la gresca que ha usat la ploma i els talons com a armes de destrucció massiva de l’avorriment, dels anomenats bons costums, del patriarcat i de l’heteropatriarcat.
Un geni i les seves Señoritas
El documental que ha dirigit Albert de la Torre fa un viatge del 1941 al 2019: del naixement del futur Pavlovsky fins al còmic que, ja retirat, dóna el seu vistiplau a la pel·lícula amb un "está muy bien, está muy bien". Uf, menys mal! Mario Gas ho diu només començar: "Pavlovsky és un geni". Una encertada opinió que comparteixen Colita, Núria Ribó, Jordi Coca o Joan Matabosch, entre d’altres personatges convidats. Tots, encantats d’haver passat per la vida d’un espigat noiet argentí que va desembarcar a Barcelona el dia de l’atemptat contra Carrero Blanco (20 de desembre del 1973), se’n va anar a fer mal a Madrid, va badallar durant les classes de mim dels mestres Marcel Marceau i Jacques Lecoq, i va fundar una famosíssima Orquesta de Señoritas. Un autodidacta coquet i gens discret.
Adoptem mares!
"Pasé toda la vida sin madre. Y siempre pensaba: '¡Con la cantidad de madres abandonadas que hay en el mundo y faltas de cariño!'. Hay que adoptar”. És la reflexió més trista-divertida d’una pel·li-homenatge a un actor únic i amb estil propi, però que ha sabut acoplar-se a l’elenc d’una òpera del Liceu ('La fille du régiment') o a un programa de Raffaella Carrà. "No lligava amb cap tradició barcelonina", diu Coca. No, no lligava amb res, però això era el que fascinava arreu.
Un àngel per als ensopits
Al documental se’l veu jove, madur i gran, amb o sense perruca, empolainat o 'casual', obrint caixes, remenant entre vestits i barrets, preparant el seu últim xou al teatre La Gleva, ficant-se amb el públic, dominant la (preparada) improvisació o mirant cartells d’espectacles seus gloriosos, i tot acaba amb un reguitzell d’agraïments. Variadíssim: Lucía Caram, Lluís Pasqual, Vicky Peña, Marcos Ordóñez... No deixis d’esvalotar mai, angelical Pavlovsky. Els ensopits et necessitem ben a prop.
