[title]
Hi ha una companyia de teatre, jove, de Lleida, que està donant un caire diferent a l'estancat sistema teatral català. No és que hagin descobert la sopa d'all, ni molt menys, però sí que estan aprofundint en camins que pensàvem tancats. Són els Íntims Produccions, que ja van apuntar maneres a 'Wasted', que ara confirmen a 'Pool (no water)', en cartell a la Sala Beckett. Però, per què és important aquesta peça?
1. Els Íntims arrisquen: no cal oblidar una cosa, els Íntims som molt joves. Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Esquerda, Sandra Pujol i Xavier Teixidó volten els 25 anys. Molts xavals de la seva edat, com fa 20 anys, el que aspiren és a fer una sèrie, tenir una oportunitat al Lliure o al TNC, créixer com a actors a l'empara del que hi ha. Ells, no. Ells s'arrisquen i han tingut èxit amb una mena de teatre de text (Kate Tempest, Mark Ravenhill) que és contemporani i que no és convencional. Podrien haver tirat, per exemple, cap a Jezz Butterworth o Martin McDonagh, també contemporanis i boníssims, però convencionals, al cap i a la fi.
2. Fan el que volen: però, sobretot, els Íntims fan el que volen. Almenys, en fa l'efecte des de fora. Han aconseguit teixir aliances amb el seu territori proper, FiraTàrrega, i el barceloní, Sala Beckett. Quan fa dos anys, a La Seca els van dir que els obrien la porta, però que els donaven un percentatge ridícul de taquilla i que, a sobre, haurien de pagar perquè la sala mogués la graderia, van veure que no els sortia a compte, es plantar i ho van denunciar públicament.
3. Busquen aliances: alhora, no han anat a buscar directors de pes, d'aquells que sonen a tothom, sinó que, en els últims dos projectes, han treballat amb l'indie (Iván Morales) i amb gent jove com ells (Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú -col·lectiu VVAA-). No sé si han trucat a la porta dels grans equipaments. Si això fos una ciutat normal, els grans equipaments els estarien empaitant amb un xec en blanc. He vist 'Wasted' i 'Pool (no water)' i puc dir que la mitjana d'edat dels seus espectadors, que són molts, volta els 30 anys. Ells tenen el públic del futur.
4. Dubten (i això és bo): entre 'Wasted' i 'Pool (no water)' hi ha diferències considerables. A mi, em va agradar més 'Wasted', però segurament és perquè tinc 41 anys. La peça de Kate Tempest també era més diàfana, amb una narrativa més clara. La de Ravenhill (uns 30 anys més vell que Tempest, per cert) és més avantguardista i parla d'una cosa tan abstracta com la creació i el món de l'art. Però també del talent, del gregarisme, de l'amistat. I sovint es perd per viaranys estranys. Els Íntims potser han vestit massa el text. Entre l'un i l'altre muntatge s'hi observen dubtes, i no hi ha res millor per créixer que això.
