[title]
Nervis. Qui havia presenciat el concert dels Alabama Shakes al Cruïlla del 2016, sabia a què volia dir això dels tremolors. Aquella nit van tallar el silenci amb una descàrrega de soul contemporani que et sacsejava l'ànima. Brittany Howard, com a mestra de cerimònies, ens va fer sentir especials, ens cantava a cadascun de nosaltres, no es dirigia a una multitud informe.
Sis anys més tard, ja sense Alabama Shakes, Howard presentava 'Jaime' (2019), el seu disc de debut en solitari, sobre la germana que li va ensenyar a fer cançons i que va morir amb 13 anys. Com que el disc és força introspectiu, hi havia dubtes de com aniria el directe; res feia pensar que la d'Athens es presentés amb una banda de soul-funk-gospel de vuit persones.
I amb aquesta banda va fer de tot. Per exemple, complementar el seu repertori amb versions de Funkadelic, Jackie Wilson i Nina Simone, homenatjant els rius de música afroamericana que li corren per la sang i, potser, també, per no haver de recórrer a peces d'Alabama Shakes, reivindicant amb força, d'aquesta manera, que el seu no és un projecte subaltern.
Hi va haver moments intensos i delicats, moments per a la guitarra elèctrica, moments per a l'orgue Hammond i també per a les coristes. I les seves cançons poden anar del funk psicodèlic de 'History repeats' i '13th century metal' (la que repeteix "we are all brothers and sisters"), a la tendresa de peces com 'Baby' i 'Georgia'. Va rematar amb el 'Revolution' de la Simone i la bonica llum del sol ponent-se darrere els gratacels emmarcava uns instants per al record.
Lorde: Preferim el melodrama
Poc després apareixia la neozelandesa Lorde (que no va deixar que li fessin fotos), amb llum encara sobre l'escenari. Juntament amb The Strokes, era una de les cap de cartell de la nit de dissabte, però la tèbia recepció del seu tercer disc 'Solar power' (2021) mitigava una mica l'entusiasme. Lorde canta un pop excèntric, melodramàtic, que treu el millor d'ella mateixa quan el fa servir per exorcitzar els seus dimonis interiors. En canvi, 'Solar power' sembla fet des d'una gandula, com si prengués una caipirinha, i el resultat tendeix a tou, a mel·liflu.
Tanmateix, la proposta escènica resultava interessant. Unes escales recolzades en una circumferència que anaven canviant de posició i un gran sol de fons servien de decorat a uns músics hieràtics, que d'entrada no tocaven els instruments, i anaven vestits com en una pel·li de Wes Anderson. Semblaven una secta d'adoradors de postes de sol; se'ns escapa la dimensió irònica de la proposta, però d'entrada ja era una cosa diferent.
Per sort, Lorde va saber dur el concert al registre festivaler, va confiar-se a les bases contundents per conduir-lo cap a l'èxtasi dels hits de sempre, els més celebrats, 'Royals' i 'Green light', amb el moment baladístic per a 'Liability'. Les cançons del nou disc no van acabar de brillar –la mateixa 'Solar power', tan bàsica, promet un èxtasi que no acaba d'arribar mai–.
Per sort Lorde va saber conduir el concert amb destresa i se'n va sortir, té aquelles arestes que fa que un artista pop sigui especial, una raresa única, irrepetible. En el seu cas, brillen quan exterioritza el conflicte interior i el fa esclatar amb sintetitzadors i bases potents, molt més que no pas quan passeja descalça per la platja davant una posta de sol.
