[title]
L'aventura dels Lumière
Ja fa uns mesos, una de les pel·lícules més interessants i curioses de totes les que es van estrenar el 2017 ens va fer viatjar als orígens del cinema, als seus pioners, a l'època en què es va fer el grandiós salt de la fotografia, que era la imatge estàtica, cap a la imatge en moviment. Va ser un documental de curta vida a les sales (espero que ara tingui una existència ben trempada a les plataformes o en DVD) titulat 'Lumière! Comienza la aventura', dirigit per Thierry Frémaux. Era una recopilació dels films dels germans Lumière i dels seus col·laboradors, restaurats, classificats, ordenats i agrupats per temàtiques perquè veiéssim l'evolució dels seus treballs: des de la mítica sortida dels obrers de la fàbrica fins a rodatges cinematogràficament més sofisticats, ambientats en diverses contrades. Tots ells, muts. Muts com la pel·lícula que interpreta Julianne Moore a l'última obra de Todd Haynes, 'El museo de las maravillas', que és cine dintre de cine, com 'The disaster artist', però força millor. Un incís: està una mica sobrevalorada, la cinta de James Franco, no? Tanquem incís. Seguim amb Haynes.
Nova York, 1927
Després del melodrama a l'estil Douglas Sirk 'Carol', Haynes dedica una part de la seva pel·lícula a esprémer les possibilitats de la narració sense paraules. I en blanc i negre. L'odissea de la petita Rose (Millicent Simmonds) pel Nova York del 1927 és contada des del silenci, el silenci de la sordesa, i amb l'acompanyament d'una molt descriptiva banda sonora, atenta a les emocions, les sorpreses i les sensacions de l'espantada protagonista. I és que, la pobra, està estrenant el capítol més decisiu de la seva vida. El capítol del canvi.
L'assalt del so
'El museo de las maravillas' també pinta, des d'un altre punt de vista, el mateix moment que retratava 'Cantando bajo la lluvia': el salt del cinema mut al sonor, i com les sales de cinema es van haver d'adaptar als nous temps. El personatge de Julianne Moore (mare de Rose) sabrà conviure amb el so? Ens expliquen que fa teatre, per la qual cosa deduïm que una bona veu i una preparació sí que deu tenir. O sigui que s'amollarà a la nova situació i podrà mantenir el seu estatus d'estrella.
De Haynes a Sorkin
A la pel·lícula hi ha un altre nen que tampoc no hi sent, per causes diferents: Ben (Oakes Fegley), que també fa via cap a Nova York, la del 1977, i ha d'usar la llibreta per expressar-se. I com que no controla el seu to de veu, crida més que parla. Tant Thierry Frémaux com Todd Haynes van a l'essència del cinema: la imatge que no necessita el so i les paraules per ser entesa. No com Aaron Sorkin i el seu 'Molly's game', on no callen ni sota l'aigua!
