[title]
Fa poc vaig passar per davant del Bar Pastís, en obres. No és cap novetat que va tancar el passat estiu, oficialment per jubilació del seu propietari, José Àngel De la Villa, i que els actuals propietaris del London Bar i el Circ Raluy –que n'assumeixen la gestió– han salvat aquest venerable local del seu tancament.
Ara bé, em va sobtar que la reforma –hi havia la persiana oberta i estava tot net i blanc com una patena – sembla haver higienitzat un bar que tenia en la seva pols i edat el seu pedigrí i valor afegit (recordeu allò que deia Jack Nicholson a Chinatown: «Els polítics, els edificis públics i les putes es converteixen en respectables si duren prou»).
Després d'asseure'm a parlar amb De la Villa (que va assumir el bar l'1 d'octubre del 1980 i l'ha regentat 38 anys) em queda clar que el relleu no ha sigut tant plàcid: «Pagava un lloguer de mil euros, una barbaritat, i la renda nova era una bogeria. Me'n demanaven quasi 1400. Estava amb l'aigua al coll i vaig agafar la jubilació».
De la Villa és del tot pessimista amb la continuïtat del local. El bar del carrer Santa Mònica «és mort com a Pastís. La nova propietat m'ha dit que hi posaran musica francesa de 19 a 19.30 h, i el que faran es punxar-hi musica disco, com al London. Adéu també a les actuacions de música en directe», es lamenta, que es succeïen en petit format tres o quatre cops a la setmana.
El Pastís va obrir el 1947 i De la Villa en va agafar el traspàs el 1980 a la vídua de Joaquín Ballesteros, qui va créixer a l'Algèria colonial i l'havia obert emulant les tavernes portuàries franceses. El rosari de bohemis i artistes que hi han fet colzes fa feredat: «Aquesta era la casa de Moustakis quan venia a Barcelona. Sabina el cita com a un dels seus bars favorits, hi venien Paco Ibáñez, Javier Krahe i Aute», fins i tot REM la darrera vegada que van venir a tocar, o també Astor Piazzola o Michael Nyman. Anècdota personal: en una nit de trompa amb Mike Rathke, el guitarrista de Lou Reed al Cafè de l'Òpera, ens va dir que venia de beure absenta al Pastís. (I el taverner recorda una pilotera amb Javier Bardem no fa massa, «perquè no va deixar que li fes una foto. Ets a casa meva. Doncs ara no te la faig!»).
També va haver-hi concerts memorables: Tonino Carotone va rebentar el carrer Santa Mònica en una actuació en un local de 21 m2, i els xous en miniatura de gent com Arnau Vilardebó o Alfonso Vilallonga hi eren habituals. La concurrència de transvestits a la barra –Santa Mònica era conegut com a 'el carreró dels transvestits,' «no posava cap pega a la seva presencia sempre que no fessin servir la barra per alternar amb clients», diu– era una de les altres senyals d'identitat del local.
«Era un punt de trobada únic i original, càlid i acollidor, la gent em deia que ni a París hi havien locals així. Barcelona perdrà un lloc important, amb 71 anys d'història. I aquí no passa res». Rebla dient que «ningú de les institucions s'ha interessat per la situació del bar, ni l'alcaldessa, que en la seva joventut era clienta», apunta.
És injust no donar el benefici del dubte a la nova gerència de l'establiment, que en un primer moment l'havia de reobrir al setembre. Però vist el que ha passat amb el London Bar –convertit en una cocteleria cara amb tragos a 12 euros– sembla raonable pensar que el pessimisme de De la Villa té fonament.
