[title]
Amb Òscar Muñoz i Joan Arqué, Roger Coma protagonitza la comèdia de Jordi Casanovas que s'estrena a La Villarroel, Un menú tancat, una obra sobre com els homes han entomat els feminismes. Ell és l'Eduard, treballa en un banc i, amb el Mateu (Muñoz), ha acceptat la invitació de l'Oriol (Arqué), xef amb dues estrelles Michelin, per fer un àpat especial al seu restaurant.
L'obra és de Casanovas, la dirigeix Llàtzer Garcia i comparteixes escenari amb dos actors. Devia fer temps que no et trobaves amb un equip tan masculí, oi?
És curiós que siguem tots homes. Perquè justament la proposta va sobre el feminisme des de l'òptica masculina. Tot l'equip hem intentat buscar on era l'esquerda de les nostres masculinitats històriques. Abans era normal treballar només amb homes però d'uns anys ençà, no. Aquí es posa justament el focus en què siguin homes parlant d'homes per visibilitzar, sobretot, aquests comportaments que ens han inculcat, com atàvics, la durícia aquesta que hi ha a la masculinitat.
Tot l'equip hem intentat buscar on era l'esquerda de les nostres masculinitats històriques
I a tu, com a Roger Coma, què t'ha remogut? T'ha colpit?
Els temes que toca són molt transversals, com els homes busquen noves maneres de funcionar, nous mecanismes més soft de relacionar-se amb el món. Com a actors, hem posat en qüestió aquest comportament. No puc dir que m'hagi remogut, però sí que he trobat molt interessant posar sobre la taula aquests punts.
Fas el personatge més dur, el més ancorat en el passat. Com és ser l'Eduard?
És un prototip d'home atrapat en aquest personatge hipermasculí dels anys 80. Tinc tants referents al meu voltant! Vinc de Banyoles i allà s'ha construït de manera molt sòlida, de formigó, la imatge d'un senyor-senyor. Puc parlar d'això. De petit ja em sentia allò de com, ostres, creix i torna't rígid. Sempre he tingut una mica aquesta sensació que ser home vol dir endurir-se d'una manera que ara, amb el temps, s'ha transformat i s'ha liquat. Però hi havia una resistència, una durícia importantíssima, sobre la qual t'hi havies de bolcar... Faig un viatge, una imitació, seguint uns patrons que m'han contaminat. Ha estat una feina molt interessant de fer.
El teu personatge és a qui més li costa evolucionar...
Sí, però com que és comèdia, tens moltes coses a fer. Estic molt content de fer aquest personatge perquè és el que té més esquerdes i, en l'àmbit interpretatiu, és un camp de treball molt útil.
L'obra comença amb una referència a Jauría, obra del mateix Casanovas sobre el cas de 'la manada'. A tu què et va passar quan vas veure l'obra al Romea?
Vaig trobar fascinant veure l'obra perquè et col·loca en un lloc molt inestable. Quan nosaltres parlem de Jauría, jo no vaig tenir el desequilibri del meu personatge, però sí que vaig veure en els homes que gaudien de manera estranya de la peça, aquesta corda fluixa on es passeja el senyor que se sent massa interpel·lat, però no s'hi vol sentir. Té molt humor aquesta metateatralitat.
Vaig veure homes que gaudien d'una manera estranya de Jauría
Quina relació mantens amb Muñoz i Arqué? A l'obra sou amics de l'ànima...
Per sort, ens entenem molt bé. Al cine i a la tele, la convivència està molt agafada amb pinces. Però al teatre acabes formant una família. I és allò que t'has de portar més bé amb els veïns que amb la família. Al teatre és el mateix. De moment, ens portem molt bé.
T'hauria agradat fer el seu paper?
No, no, estic molt feliç amb aquest personatge ancestral.
Són tres tipus d'home?
I tres fases de l'evolució, o de la presa consciència sobre quin ha de ser el nostre rol com a homes.
Estàs satisfet amb això d'haver-te convertit en actor de comèdia?
M'agrada molt fer comèdia perquè tens sempre una reacció molt directa del públic, saps de seguida si la comèdia està funcionant o no. És una cosa molt addictiva. Un dia va millor i un dia va pitjor. I t'emprenyes. I et dius: per què? Però si ho estic fent igual. Llavors, sempre tens l'afinador allà posat i sempre t'està donant nova informació. Suposo que em sento còmode. Soc una persona que té molta irona a la vida i crec que ara que m'he fet gran he casat això amb la meva personalitat com a actor.
I el fet de no trepitjar gaire els teatres públics?
Això és accidental. El teatre públic m'encanta, però ara m'ha anat sortint aquestes produccions de teatre privat, cosa que també m'encanta. Sempre jugues amb l'ambivalència aquesta: fins a quin punt ets un servei i tens un discurs, i ho vas valorant.
On ha quedat la teva part creativa?
Ara estic fent un monòleg que es diu No ho hauria de fer i estic reconnectant amb aquella veu que té molt a veure a una aproximació una miqueta des de l'absurd. D'acostar-se a la realitat des de l'absurd, veure que és una convenció. En aquest monòleg puc explicar molt aquesta manera d'acostar-me a la realitat de manera estranya.
Fa més de quinze anys vas crear i dirigir la websèrie Les coses grans, amb els teus veïns. Et vas moure molt en el terreny de l'indie.
Crec que soc la mateixa persona, tinc les mateixes inquietuds de quan fèiem Les coses grans, però el medi és tan hostil, l'indie... Ho tinc pendent. El monòleg sí que forma part d'aquestes coses que formen part del meu corpus personal.
Què és el que no hauries de fer?
No hauries d'enganyar-te: fer una cosa pensant que en fas una altra. Per estar centrat cal aquest exercici d'humilitat: fas això servint els valors que estan a la peça. Aquesta peça té una finalitat didàctica que és posar en qüestió les masculinitats històriques, és transversal i està funcionant molt bé. El meu monòleg és més residual i em demana una altra mena de comportament. T'has d'acostar a cada lloc des de les múltiples possibilitats que tens.