Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Tati, perdut a l’Ikea

Per Pere Vall
Publicitat

Retrat d'humans, mobles i objectes

A 'Tienda de locos' (Charles Reisner, 1941) i 'Lío en los grandes almacenes' (Frank Tashlin, 1963), els germans Marx i Jerry Lewis, respectivament, van traslladar la seva comicitat immortal als magatzems, fent, ensems, una crítica a la societat de consum i un homenatge al gag basat a topar amb mobles i persones, objectes diversos i éssers humans. En un altre estil, però amb les mateixes intencions, Jacques Tati va dedicar vàries de les seves pel·lícules a escenificar el conflicte entre l'individu 'estrany' (ell mateix!) i un món ordenat, codificat, enemic dels caos. L'autor de 'Mi tío' o 'Play time' es va quadrar davant l'avorrida monotonia de les coses que "són així perquè són així", va col·locar-hi la seva càmera i es va passejar, burleta, per la frondosa jungla de les peces d'última tecnologia, el paradís dels electrodomèstics de darrera generació, i el planeta dels senyals, els botons, els rètols i les indicacions. Sempre que acompanyo algú a Ikea, penso en Tati: si no hagués mort ara fa 35 anys, hi hauria tingut material no per fer una, sinó diverses comèdies.

Societat planificada del consum

Suposo que, qui més qui menys, té clar què és Ikea i quina és la primera imatge que ens ve al cap: una munió de persones, recorrent un camí maquiavèl·licament traçat pels arquitectes perquè no hi trobis dreceres, ho vegis tot (ni que sigui de reüll) i surtis del gegantí comerç amb, com a mínim, una compra. Tu, que només hi volies passar la tarda de dissabte o tafanejar sense cap intenció de gastar...

Personatges habituals

La llista de personatges, protagonistes o secundaris, és infinita: l'avi que prova totes les cadires; el nini que s'estira a diversos llits i badalla; la parella que es baralla; els qui hi van en xandall i els qui hi van com qui va a missa o a una estrena del Liceu; el nen o la nena que plora; el hípster que té tan bon gust com poca virolla, i no té altra solució que acudir al barat Ikea; els que s'enduen un o uns quants peluixos; els atabalats i les tranquil·les; aquell parell que parla a crits; l'adorable iaia que vol guillar perquè les seves cames ja no donen més de sí; la família de mil membres; els qui fan la llista de noces; els respectuosos i els maleducats; els pispes que aprofiten els descuits dels confiats, malgrat les càmeres de control; els qui fan cua a les caixes; la mare que dóna el pit sense manies, asseguda en un sofà de mostra; els orientals, per descomptat; els qui fan fotos amb el mòbil per, després, estudiar-s'ho a casa... i els qui ho toquen tot, absolutament tot!

La gran marxa del ramat

Un cop distribuïts els milers de figurants de l'immens plató Ikea, m'imagino Tati fent, xino-xano i amb la seva pipa, el kilomètric recorregut. Amb parades estratègiques per retratar situacions curioses i captar les reaccions de la gent davant d'un preu, davant d'un embús de trànsit humà, davant d'una enlluernadora novetat en el catàleg de la casa sueca, fundada, per cert, l'any 1943. El Tati/actor seguiria el ramat de visitants, i el Tati/director plantaria micros a prop dels calaixos i els armaris que s'obren i es tanquen milions de vegades al llarg de la jornada. Com si fos una gran simfonia repetida moltes hores seguides. Seria la banda sonora d'un film paròdic, irònic i sarcàstic sobre la voràgine gastadora, quasi, quasi mut.

Últimes notícies

    Publicitat