[title]
El primer friqui
Sembla com si fos ahir quan jo conversava amb Terenci Moix a l'antic local de CinemaScope al carrer Sepúlveda, mentre ell fumava i fumava. I reia i reia. I recordava i recordava. I, de cop, han passat 15 anys des que ens va deixar el 2 d'abril. Ens abandonà en un món més avorrit sense ell, més ensopit sense la seva saviesa, la seva facilitat per comunicar i el seu humor. El món de la cultura es va quedar sense un dels primers defensors dels gèneres abans considerats menors: el cinema, el còmic, la copla. Un cop feta la dura feina dels pioners, va deixar a les següents generacions d'estudiosos el camp lliure i, sobretot, abonat perquè seguissin treballant en l'anàlisi de les expressions artístiques populars, fins aquell moment, detestades i menyspreades per les elits. Sí, exacte, ell va ser el primer friqui, amb Vázquez Montalbán.
Li molaria Lanthimos?
Sovint em pregunto, ara ja concentrant-me en el tema cinematogràfic, què en pensaria de les pel·lícules de Yorgos Lanthimos, Michael Haneke o Aki Kaurismäki. Les estimaria, o potser les trobaria massa estirades i repel·lents? Què hagués escrit sobre 'Ready player one'? Hagués lloat la reivindicació de les icones dels anys 80... o hagués fet de Carlos Boyero?
Relacions públiques de Pasolini
Per a molta gent, Terenci Moix, gran poliglota, va ser un immillorables relacions públiques de Pasolini, un amable introductor de l'obra del cineasta assassinat l'any 1975. Però, erotòman, també va treure-li suc als pèplums i es va entusiasmar amb les pel·lícules de Victor Mature, Yvonne de Carlo i Maria Montez. Va ser un culte defensor del kitsch i un apologeta del cinema fantàstic dels anys 50 i 60. Ai, la dona i la criatura del llac negre! Els seus textos supuraven coneixements sense enfarfegar. Estan frescos, vius, en connexió amb el 2018.
Alegria i coneixements
Sembla com si fos ahir que el Terenci entrevistava la Lauren Bacall com si, tranquil, xerrés amb una amiga íntima de tota la vida. Amb un 'background' acollonant en el seu cap, i amb el convenciment que la cultura no és una de sola i que l'hem de gaudir i compartir amb alegria. No abaratir-la, sinó fer-la rica, permeable, heterogènia, convulsa. Si no, estem perduts: els avorrits acabaran amb nosaltres, com els lladres de cossos amb la humanitat al film de Don Siegel.
