Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Teresa Lanceta
Miquel CollTeresa Lanceta

Teresa Lanceta: "Em deien que no feia art, sinó artesania"

Parlem amb l'artista tèxtil Teresa Lanceta, a qui el MACBA dedica la seva nova exposició

Rita Roig
Escrit per
Rita Roig
Publicitat

Durant els anys 70, en mig de la febre de l’art conceptual, Teresa Lanceta va decidir dedicar-se a la creació tèxtil. La seva proposta era radical perquè transformava en art el que sempre s’havia considerat artesania. Ara, el MACBA li dedica una exposició que ens parla d'aquest art oblidat i menystingut, però també de creació col·lectiva, la funcionalitat de l’art i del diàleg del jo amb els altres. 

Què et va portar a escollir el tèxtil com a format?

Als setanta, m’agradava el que s’estava fent en el món de l’art. Pensava que el que feien els conceptuals era important, però jo volia fer una altra cosa. Volia fer un art universal. I si t’hi fixes, el món està ple de teixidores. Quan vaig començar a fer teixits, era una època molt caòtica, jo vivia la meva joventut mentre s’acabava la dictadura. Jo vivia al Raval i duia una vida moguda, però quan teixia entrava al nirvana.  

Per què? 

El procés de teixir és tan lent que la vida s’estén. És laboriós i hipnòtic. Teixir és un codi binari, com un ordinador… ens remet a com vivim la vida, sempre entre blancs i negres.

Hi havia reticència a considerar que el que tu feies era art?

El meu art tèxtil era molt tradicional… i això no agradava massa. 

Et titllaven de carca?

No, de carca no! Més aviat de despistada. Pensaven que jo estava equivocada. Una vegada em van convidar a participar en una exposició i em van demanar si podia clavar un ganivet a la meva peça tèxtil. Perquè es notés que hi havia un trencament. Vaig dir que no! Amb la pintura es pot trencar, sí. Perquè existeix Velázquez i Picasso, i hi ha reconeixement. Però, com vols trencar una cosa que ja està trencada i que ningú estima? Com vols trencar amb un art que ningú valora? Ja estava molt castigada, la disciplina del tèxtil.

Per què?

Em deien que no era art, sinó artesania. Em deien que fes el mateix dibuix i en comptes de teixir-lo, el pintés. 

Teresa Lanceta
Teresa LancetaTeresa Lanceta

Per tu, on és la línia que separa l’art de l’artesania?

Aquesta línia que tothom busca, la dels límits de l’art… potser no existeix, no? Pensar que he de respondre i fer una divisió entre art i artesania és demanar massa. És com si em demanes què és l’amor o l’espiritualitat. Pots anar dient coses per dir, i si ho fas molt bé, llavors és teoria. Fins i tot pot fer-ne un llibre! No, no hi ha una frontera. Per mi, hi ha les coses que m’emocionen i les que no. Pensa que no tots els artistes són bons! És igual si fan art conceptual, pintura, fotografia… no tots són bons, no tots queden. I, per tant, prefereixo el que m’agrada. 

I què t’agrada? Com saps si un artista és bo o no? 

És diferent quan veig aquesta obra d’art, que quan la faig. Quan la veig, m’ha d’emocionar d’alguna manera, m’ha de dir coses. A vegades és per l’emoció, perquè et fa pensar… Són arenes movedisses. Potser hi ha caràcters que saben molt bé que els agrada i que mantenen la seva paraula al llarg de la vida. Jo no. Vull poder canviar d’opinió.

L’art ha de ser útil? Potser les peces no només han d’estar en un museu.

Bé, si l’art està exposat a un museu, ja té una utilitat. Et genera una emoció o un plaer estètic, et dona coneixement, per exemple. La paraula utilitat la fem servir massa, però és un mot que es mou. Els nòmades, per exemple, solen viure en comunitats molt pobres. Han de portar totes les seves pertinences a sobre… i, per tant, l’art ha de ser allà. En els objectes. Si fan una tetera, allà hi haurà art. Han de posar l’art en la utilitat, perquè és l’única opció vàlida que tenen. Però el nostre concepte d’utilitat està estancat.

I tu, com la conceps, la utilitat de l’art?

A mi m’interessa molt l’objecte. L’art contemporani s’ha dedicat a desobjectualitzar l’objecte, i això està molt bé. Però l’objecte és interessant, perquè forma part del nostre dia a dia. Si desvaloritzem l’objecte, ho menystenim tot. Ara mateix, quants objectes duus al damunt? Molts. Jo vull posar els objectes en valor perquè és també són una manera que tenim de relacionar-nos amb les persones. Les teves arracades, no les has fet tu, les ha fet una altra persona. No els hi posem valor, però són una comunicació. I també una manera de transcendir les èpoques temporals i trencar amb les classes socials.

Quines obres de la teva exposició al MACBA et fa més il·lusió que s’exposin?

Les que he fet sobre el Raval. Jo vaig viure al barri, quan se’n deia el Barrio Chino! A l’exposició hi haurà el projecte ‘Els oficis del Raval’ que he fet amb els nens i nenes de l’Institut Miquel Tarradell. El resultat és un mapa digital del Raval fet pels alumnes, que entrevistant als comerços del barri, se l’han fet seu. 

Llavors, els nens del Raval són els autors de l’obra?

Sí, és una coautoria. L’art és un procés col·lectiu i universal. No tothom és artista i no tothom ho farà bé, però tothom té la possibilitat de fer una creació! No importa si ets llest, culte o tot el contrari. I els nens del Raval, també poden ser artistes, per què no?

Teresa Lanceta
Miquel CollTeresa Lanceta

NO T'HO PERDIS: ¡Participa a l'enquesta Time Out Index i digues com és realment Barcelona!

Llegeix el número d'abril de Time Out Barcelona amb entrevistes, reportatges i les millors recomanacions d'oci i cultura de la ciutat 

Últimes notícies

    Publicitat