[title]
Això va ser i fou un final de segle xx en què la guitarra encara era el símbol rebel per excel·lència. Als bars encara punxaven rock i alguns grups reciclaven etiquetes com el punk des de perspectives comercials descafeïnades. Aleshores, The Offspring tocava el cel amb els dits, encadenant èxits tenyits de desvergonyiment californià. Aquella fórmula llegendària amb tres dècades de pedigrí va coronar la nit de divendres del Festival Cruïlla, fent saltar i suar els millenials que encara estan en forma. Els temes del nou disc –'Let the Bad Times Roll'– són fidels a la fórmula de sempre, que en directe sona impecable però que es fa un pèl repetitiva. Tal vegada per això van intentar oxigenar el recital amb excessius parlaments, discursos en ianqui tancat tan innecessaris com les versions breus de cançons de Guns N' Roses i Ramones, pocs segons com un 'coitus interruptus' que no aporten res. Per sort, per sortir de les seves pròpies trampes, The Offspring van treure a passejar la seva extensa nòmina de 'hits' immortals ben dosificats: 'Pretty Fly (For a White Guy)', 'The Kids Aren't Alright' i, per suposat, l'èpic 'Self Esteem' per acomiadar-se. Com sentenciava un company de generació, “això era perfecte per a la pubertat, per treure-ho tot fora”.
Si dimecres havia estat el rap i dijous els aires llatins, el Cruïlla de divendres va ser guitarrer. Franz Ferdinand també són llegenda perquè ja en el segle xxi van aconseguir rascar encara algun himne al rock. Més formals a tots els nivells que els californians, la banda de Glasgow va lluir classe i solvència. No havia arribat la gent encara a l'escenari quan sonava 'Do You Want To', per començar amb el llistó ben amunt. La formació liderada pel carismàtic Alex Kapranos no enganya ningú, sense res nou millor, surten de gira amb un recopilatori d'èxits a sota el braç, amb l'objectiu de fer gaudir al públic que ha pagat l'entrada. Cançons com 'Take Me Out' són d'aquelles que s'han d'escoltar en directe, com a mínim, un cop a la vida.
Altres guitarres i altres fórmules. Sigur Rós va oficiar la seva habitual missa etèria entre un públic fidel i alguns despistats que van quedar-se bocabadats amb els seus falsets. Mentre tocava la guitarra amb l'arc del violí, una petita part del públic va desertar per buscar fórmules alternatives més festives. Els més tronats van trobar cap al final de la nit la combinació perfecta, el pop poca-solta de Ladilla Rusa capaç de fer ballar un mort. Com s'agraeix un tancament així de divertit.
