[category]
[title]
En una paret de Venècia hi apareixen dibuixos de llums fets amb un làser de color violeta. Hi ha un unicorn, unes balances o una mà, i són obra d’una artista catalana, la Clàudia Pagès, que els ha calcat de les filigranes que podem trobar a papers del segle XV del Museu Molí Paperer de Capellades perquè formin part de l’exposició l’Institut Ramon Llull organitza dins els Eventi Collaterali de la 61a Biennal d'Art.
Sota la comissaria d'Elise Lammer, Pagès ha creat una instal·lació de llum, el so i moviment inspirada en les filigranes, dibuixos fets per ser vistos només a contrallum que servien per autentificar documents, que li serveixen de punt de partida per explorar les infraestructures de poder. A la sala també hi ha unes estructures que ens recorden els skate-parks barcelonins i una gran pantalla LED amb forma de canal d’aigua, fabricada a mida per l'estudi GOIG i Tallers Soteras, que s’endú el públic en un recorregut pel sistema hídric de l'Anoia i l'Alt Penedès on veurà l’aigua brollar de fonts, aqüífers i lleres fluvials gràcies a imatges enregistrades en dron.
Però la filigrana només és el punt de partida per parlar del que no es veu a primera vista, del que queda ocult sota la superfície de les coses. D’una banda, permet a l’artista investigar les xarxes subterrànies d’aigua, però també conflictes ocults del passat com l’expulsió de les comunitats musulmanes, que havien introduït i mantingut la producció de paper a Catalunya. Així, Paper Tears connecta amb els conflictes geopolítics, les crisis migratòries i els estats d’emergència del present, temes a l’ordre del dia en un esdeveniment com la Biennale.
La mostra connecta amb la ciutat de Venècia a través de l’aigua, un element clau del paisatge de la ciutat però també crucial per moltes indústries catalanes durant segles. El paper també serveix de vincle entre els dos territoris: la filigrana és un invent que prové de la Toscana i, a més, després que la producció local de paper entrés en crisi, Catalunya va tenir dependència d’exportacions papereres de terres italianes. Així, Clàudia Pagès dissenya una proposta que encaixa amb l’espai i que posa el focus en la materialitat del paper com a contenidor de memòria històrica i tensions geopolítiques.
A la pantalla LED, l’aigua fosca ràpidament es transforma en aqüífers catalans, però també hi apareixen personatges que s’acosten a la figura del bufó i que xerren sobre temes contemporanis, però de gairebé de manera còmica, fins que el llenguatge deixa de tenir sentit. L'experiència sensorial es completa amb una composició sonora creada en col·laboració amb la productora nara is neus. A través d'un cor de veus i una percussió lenta i repetitiva, la peça busca induir els espectadors en un estat de trànsit, marcant el ritme d’una dramatúrgia en dividida en tres actes.
Així, Paper Tears funciona com una reivindicació de tot allò que roman sota la superfície i dialoga amb el títol de la Biennale d’enguany In minor keys, ja que se centra en aquests detalls aparentment menors, ocults o ignorats del nostre context que, malgrat la seva naturalesa discreta, poden servir per explicar-lo. Amb aquesta exposició, que es podrà visitar a Venècia fins al 22 de novembre del 2026, l'Institut Ramon Llull consolida la presència de la cultura catalana a la Biennal, un aparador on Catalunya participa des de l'any 2009. Després, el projecte es podrà veure a Barcelona, a La Fabra Centre d'Art Contemporani, com a part d'una exposició que aquest espai de Sant Andreu dedicarà a l'artista.