[title]
"No és un només una escola de música el que es perd, és tot un llegat”, explica Sara Codina, directora de l’Escola de Música Joan Llongueres, a Time Out Barcelona.
L’escola abaixarà la persiana el pròxim mes de juny perquè “no ens queda una altra opció”, assegura Codina. Hi ha diversos factors que han dut l’escola a prendre aquesta “dura decisió”: “Hi ha una davallada d’alumnes vinculada a les dades demogràfiques, així com l'augment de l’oferta pública amb la qual no podem competir”, confessa. “A més, fa temps que arrosseguem una manca estructural de suport per part de l’administració”.
El centre –de titularitat privada i autoritzat pel Departament d’Educació– va ser fundat per Joan Llongueres, un destacat pedagog, compositor i poeta, fa 112 anys. Durant més d’un segle, l’escola ha funcionat com un referent educatiu cultural de Gràcia, on està ubicada, i de Barcelona.
Abans de prendre la decisió, però, Codina assegura que ja feia uns mesos que intentaven trobar una solució per poder continuar amb l’escola. “Vam intentar trobar una sortida perquè el projecte fos viable, però va ser impossible”, confessa.
Fa poc més d’una dècada, l’any 2013, la Generalitat també va reconèixer el llegat i la funció del centre i el llavors president, Artur Mas, li va entregar la Creu de Sant Jordi. “La seva proposta ha influït de manera vigorosa en els diferents corrents pedagògics que s’han desenvolupat en la música a Catalunya, també en la pràctica del cant coral” va assegurar la Generalitat quan va guardonar aquesta escola.
Les xarxes socials s’han fet ressò de la notícia, que ha generat reaccions i comentaris d’usuaris que lamenten la pèrdua de l’escola. “Costa molt d’entendre que no es pugui fer res perquè no desaparegui un referent tan important dins les escoles de música i la cultura catalana”, assegura M. Teresa Borau (@MTeresa01956) a través d’X.
“Una pèrdua irreparable”
El tancament de l’escola de música no només ha generat comentaris personals a les xarxes socials, sinó que algunes entitats i associacions catalanes també han opinat sobre aquest fet. L’Associació d’Escoles de Música d’Iniciativa Privada Autoritzades de Catalunya (EMIPAC) ha emès un comunicat en què lamenten profundament la notícia i asseguren que el tancament d’una escola de música “sempre és una pèrdua irreparable”.
L’EMIPAC ha aprofitat l’ocasió per recordar que fa més de trenta anys que es va fundar i que, durant aquestes tres dècades, han estat testimonis d’una onada de tancaments d’escoles de música, “sempre davant la indiferència de les administracions locals i educatives”.
L’associació també destaca que els titulars d’aquests centres no són grans empresaris, sinó que són músics, emprenedors, associacions, cooperatives, autònoms o microempreses “que treballen amb compromís i vocació social per apropar la música a les seves comunitats, i que són discriminades pel sol fet de ser d’iniciativa privada”.
Ver esta publicación en Instagram
Més recursos per a les escoles de música privades
La lluita per aconseguir més recursos i més ajuts per a les escoles de música de Catalunya no és un tema nou, sinó que fa anys que entitats com l’EMIPAC el reivindiquen. L’any 2023, l’associació va elaborar i publicar un manifest on exigien implementar “de forma urgent” les mesures recollides a la Resolució 824/XIV del 3 d’octubre de 2023 aprovada pel Parlament de Catalunya i que, a finals del mes de novembre, encara no s’havien aplicat.
Aquest pla incloïa mesures com l’establiment d’un sistema de finançament suficient, pluriennal, sostenible i equitatiu per a les escoles de música autoritzades del Departament d’Educació, tant de titularitat municipal com d’iniciativa privada. Una altra també era garantir que aquest sistema de finançament tingués en compte les circumstàncies familiars i socioeconòmiques dels alumnes, no la titularitat de l’escola on estudien.
Malgrat que algunes de les iniciatives es van implementar, dos anys després l’entitat assegura que més de vuitanta escoles de música d’iniciativa privada autoritzades pel Departament d’Educació encara pateixen “una escassetat crònica de recursos i sense cap mena de suport i amb una burocràcia excessiva que no ajuda”.