Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 4 motius per no perdre’s l’òpera ‘Demon’ al Liceu
(c) Mireia Martínez

4 motius per no perdre’s l’òpera ‘Demon’ al Liceu

Composada a l'any 1875 per Antón Rubinstein, el mestre de Txaikovsky, és una de les peces més importants i poc conegudes del repertori romàntic rus, una raresa que no s’havia vist mai a Barcelona

Per Time Out en col·laboració amb el Gran Teatre del Liceu
Advertising

Hi ha diferents motius pels quals anem a l’òpera. El primer de tots, perquè ens agrada una obra en particular, alguna de les més populars del repertori: si l’òpera és una passió, ho és gràcies a una música meravellosa que ha transcendit el pas del temps. Un altre motiu serien els cantants, les grans estrelles de tota aquesta història, veritables ídols que mouen una quantitat gens menyspreable de públic. Però hi ha un tercer motiu que fa que l’òpera, en ple segle XXI, sigui un esdeveniment cultural i social de primer ordre, que és l’espectacle en sí mateix, la seva grandiositat que dispara la passió de la gent. Les estrenes de noves produccions són un dels mecanismes que fa servir l’òpera per mantenir-se viva, rellevant, excitant, i encara més si amb una nova producció hi va inclòs l’esforç d’estrenar també una nova composició, o de rescatar una música del passat potser poc coneguda, o fins i tot oblidada.

En l’òpera actual, el repertori rus és molt important, però l’obra més famosa que va escriure el compositor Antón Rubinstein, Demon  (El Dimoni, en rus), no s’acostuma a veure gaire. Tot i que la seva partitura va ser la que va inspirar mestres com Txaikovski o Mussorgski a escriure bona part d’algunes de les seves òperes més conegudes –Eugeni Oneguin i Khovanschina, respectivament–, el pas del temps ha fet que Demon hagi estat bastant oblidada. Així i tot, és una obra gran del romanticisme rus, un exemple de com el llenguatge de la melodia infinita i la tensió dramàtica es va instaurar en l’opera a Moscou, i a finals del segle XX es va tornar a recuperar. Des de llavors, s’ha representat amb assiduïtat a Rússia i altres països de l’est, especialment quan les grans veus russes s’han animat a tornar-la a reviure. Però al Liceu no s’havia fet mai, de manera que aquesta propera estrena mundial d’una nova producció serà també l’estrena musical a Barcelona d’una òpera profunda, misteriosa i provocadora. Per això anem a l’òpera, per descobrir joies com aquesta. Vols animar-te? Et donem quatre raons que no admeten gaire discussió.

1. Estrena mundial d’una nova producció

L’escenografia, simbòlica, espectacular i dominada per una forma circular que reacciona davant l’argument canviant de color, ha estat dissenyada per Hartmut Schörghofer a les ordres del director d’escena, Dmitry Bertman, i s’ha d’entendre en un sentit metafòric: es tracta d’un gran túnel que connecta diferents mons, i que reprodueix la tragèdia de l’amor. El desplegament tecnològic és important, i tot i que és una òpera que no figura en la part alta del llistat de representacions mundials, és un argument suficient per anar-hi al teatre: l’espectacle estarà tant a la vista com a l’oïda. En la producció que podrem veure al Liceu hi participen també tres teatres més: l’Helikon Opera de Moscou, l’Opéra National Bordeaux i l’Staatstheater Nürnberg. Va ser, però, el Liceu la institució que va donar la primera passa per rescatar aquest títol, que era una absència important en el teatre, i més coneixent l’extensa relació que ha existit al Liceu amb l’òpera russa del segle XIX.

2. Un tema apassionant i universal

El tema de Demon és l’amor impossible: inspirada en un poema prohibit de Mijaíl Lermontov –cim del romanticisme rus, escrit durant els seus anys d’exili i només publicat desprès de la seva mort, que l’escriptor Pavel Viskovatov va adaptar en forma de llibret– tracta sobre l’intent de conquista del dimoni, que ha renunciat a reconciliar-se amb les forces del bé que habiten al cel, de la jove Tamara, una noia promesa al Príncep Sinodai. Per aconseguir-ho, el dimoni assassina al príncep i ocupa el seu lloc a la boda, però l’aparició inesperada del seu cos frustra els seus plans. Tamara decideix entrar en un convent, on té malsons i visions terrorífiques sobre el Dimoni, que intenta captar la seva atenció, mentre la protegeix un cor d’àngels. Finalment, el Dimoni és derrotat i Tamara ascendirà al cel. Es tracta, doncs, del tema de la passió fins a l’extrem de la bogeria, i la fortalesa que es necessita per resistir les temptacions.

Advertising

3. Un equip de primer nivell

La partitura de Rubinstein és rica i complexa, rica en melodies i en segments espectaculars, com el dels cors angelical i infernal, i que necessita de dues veus experimentades en l’angle dramàtic i en la dicció en rus: la del baríton, que interpreta al Dimoni, i la de la soprano, que és Tamara. En els papers principals d’aquesta producció tindrem al baríton letó Egils Silins i a la soprano lituana Asmik Grigorian, que debutarà al Liceu. Originalment, el paper del Dimoni l’havia de cantar Dmitri Hvorostosky, el famós baríton rus que havia dedicat bona part de la seva trajectòria a rescatar grans òperes com la de Rubinstein. Malauradament, Hvorostosky va morir el passat 22 de novembre. Les funcions de Demon al Liceu estaran dedicades a ell i a la seva memòria. El director musical serà Mikhail Tatarnikov, un expert en òpera rusa.

4. Peça precursora de vàries obres mestres

De vegades, cal preguntar-se què ha fet que algunes òperes passin a la història i d’altres no. Demon va ser una de les primeres grans òperes russes del repertori romàntic en el seu període de maduresa. Era romàntica en el tema, que desperta les forces sobrenaturals al voltant de l’amor i la natura, i també en el so, aquest magma de cordes sense interrupció i amb l’habitual riquesa melòdica de la música russa, que més tard va recuperar a finals del segle XIX Rimsky-Korsakov. Antón Rubinstein va escriure més de quinze òperes, i aquesta és la millor tractada pel pas del temps, entre d’altres raons per la influència que va tenir en l’opera russa posterior, la de l’últim període de Txaikovski, la de Mussorgski, la de Rimsky i els altres genis del romanticisme eslau. En la seva època va destacar sobretot pel seu geni tocant el piano, però Demon és la demostració de que també era un mestre de l’òpera.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising