Sacseja't amb 10 espectacles en 4 dies al Temporada Alta

La poesia surt dels sentiments més profunds. D'allò que tenim més a dins i ens remou. Dimonis de Cabosanroque i Una costilla sobre la mesa són dos espectacles que, tot i les diferències, tenen coses en comú: poesia, mort i el Niño de Elche com a banda sonora. Inspirat en les vivències més particulars del poeta Jacint Verdager, Cabosanroque ens transporta a un pis de Barcelona on es feien exorcismes. Un ritual ple de misticismes i dimonis. També parla d'allò que hi ha a l'altra banda Angélica Liddell amb el seu rèquiem per una mare. Un espectacle molt poètic, físic i visceral que transforma el dolor de la pèrdua en sublim. Una explosió de culpa i expiació, on l'amor dol.

És el cas de El present que s'allarga, un espectacle de Christiane Jatay, relata les imatges de la nostra realitat a partir dels versos d'Homer. Amb el passat ens explica la cruesa d'una realitat palestina, dels camps de refugiats a Grècia i dels indígenes de l'Amazones. Un present que ve de lluny i que encara perdura. Tierras del Sud també mira la realitat més actual amb una conferència escenificada i coreografiada sobre el neocolonialisme. Teatre documental que denuncia la barbàrie sobre els pobles originaris llatinoamericans, les noves formes de colonialisme i la cultura contemporània. Dues peces que colpegen amb força i no deixaran a ningú indiferent.

Una reflexió sobre el grup a partir de la batalla física i l'acrobàcia. Trama, l'espectacle de Roser López, s'omple de dansa amb una gran passió per la delicadesa i on la complicitat i el treball d'equip es donen la mà. El ballarí i coreògraf francès Jérôme Bel també centra la seva pel·lícula Retrospective en la dimensió política de la dansa. Un dels grans coreògrafs europeus s'enfronta al seu passat i dóna la seva visió del món de la dansa. A Temporada Alta, la dansa també pot ser crítica. Incurables de Pere Faura encarna els mals d'una societat consumista que necessita arribar al plaer de forma immediata amb la festa. Amb la música electrònica, la coreografia, la realitat virtual i molts zombis. Un projecte multidisciplinari que barreja la dansa i la vídeotecnologia de captació de moviment per parlar de la part més fosca que tots amaguem.

La veritat colpeja amb l'obra del qui va ser el director artístic del Teatre Lliure o de la secció de teatre de la Biennal de Venècia: Àlex Rigola. Aquest dramaturg posa ara el focus en una història real: les reflexions d'un pare durant les sessions de quimioteràpia de la seva filla. Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers parla de la mort, la malaltia i la por des d'una perspectiva que només l'Alba i en Josep Pujol podrien escenificar en aquest teatre documental i vivencial.