10 imperdibles del CosmoCaixa

Segurament a la seva època era una australopitec la mar de normaleta, però avui, després de 3,5 milions d'anys que passegés per la Terra buscant alguna fruita que ficar-se a la boca, és tota una 'celebrity'. La van trobar uns científics americans a Etiòpia i li van posar aquest nom perquè quan la van descobrir sonava la cançó 'Lucy in the sky with diamonds'. Ep, el que hi ha al CosmoCaixa és una recreació, no la van trobar pas així!

És una llúdriga enorme? Un hàmster gegant? Un castor que ha menjat molt? És una capibara, el rossegador més gran de la Terra i és l'estrella del Bosc Inundat, amb permís del caimà i l'anaconda. És tan famosa que fins i tot es va organitzar un concurs al ClubSuper3 per batejar-la. El nom escollit va ser Tinka. Tot i que normalment el veureu a terra ferma, és també una gran nedadora.

Els saltadors del fang potser no són tan coneguts, però són ben curiosos. Són uns petits peixos, molt semblants en la forma a alguns amfibis, que poden treure el cap a la superfície. Per aconseguir-ho, fan justament el contrari del que fem nosaltres quan ens capbussem: si nosaltres agafem aire abans de submergir-nos, ells el que fan és agafar aigua!

De qui és aquest crani que està penjat a l'entrada del museu? És el d'un rinoceront? No, home, que té tres banyes! És el fóssil real d'un triteratops, un dinosaure herbívor que vivia a Amèrica del Nord, i que ostenta encara avui el rècord de l'animal amb el cap més gran que ha trepitjat la superfície terrestre. Feia tres metres, un terç dels nou metres de llargària que mesurava tota la bestiola.

Qui diríeu que és més llest, una formiga, un pop o un gos? Si dieu que és la formiga –molta gent ho pensa, ens asseguren al CosmoCaixa–, esteu equivocats, perquè la seva intel·ligència se'n diu rígida perquè no sap trobar solucions a problemes. El pop tampoc és el més espavilat, tot i que ja sap superar reptes gràcies a l'útil sistema de prova i error. La seva intel·ligència és flexible.

El més llest dels tres és el gos. I com a prova hi han plantat una tifa sobre una catifa que ens explica que una vaca, per molt que ens hi entestem, mai aprendrà que s'ha d'aguantar les ganes de defecar dins de casa, mentre que un gos sí que es retindrà per fer-nos feliços. És el que se'n diu intel·ligència adaptativa. Gràfic, oi?

Impressiona veure com era de petita, i a simple vista desprotegida, aquesta base on quatre científics catalans, dirigits per Antoni Ballester, van iniciar les investigacions antàrtiques. Aquesta primera base espanyola a l'Antàrtida estava a l'illa de Livingstone i va començar a funcionar el 1986. Al 2013 van decidir remodelar-la i l'original es va traslladar al CosmoCaixa. Així que la que veiem és realment l'autèntica, el cubicle que va acolllir les il·lusions i troballes d'aquests primers valents.

Una bola de vidre transparent amb un nucli incandescent ens atrapa amb misteri. És el típic invent que posaríem com a atrezzo al laboratori d'un científic boig. Tothom vol apropar-hi la mà per veure com els rajos intenten tocar els dits. En realitat, aquest experiment ens mostra una altra forma de la matèria, que no és ni la sòlida, ni la líquida, ni la gasosa: el plasma. Sí, això que durant una època es va posar de moda per fer televisions, i que des de sempre ha estat a la natura. El foc, el sol i les aurores boreals són plasma (tot i que molts de nosaltres no ho sabíem).

Qui pensa en el CosmoCaixa pensa en aquest enorme exemplar d'acariquara, 23 metres impressionants suspesos en l'aire que ens acompanyen en el descens cap a la sabiduria que ens proposa el centre. Aquesta espècie és autòctona del Brasil i és un bon exemple de l'estratègia dels arbres a la selva: com que hi ha molta massa arbòria, i per tant molta competència, els arbres intenten tirar com més amunt millor per aconseguir arribar als rajos solars. Per cert, la seva escorça es fa servir per tractar el pal·ludisme i l'hepatitis.

Estem envoltats de fenomens físics i químics als quals no donem cap importància, perquè formen part de la nostra vida quotidiana. En realitat són extrordinaris. Un d'ells és que al nostre planeta podem trobar l'aigua en les tres formes de la matèria: sòlida (el gel), en forma líquida i com a vapor. I això només és possible gràcies a la temperatura i la pressió mitjanes de la Terra, que a la seva vegada són possibles gràcies a la privilegiada distància del nostre planeta respecte al Sol. Un enorme bloc de gel ens parla d'això. Toqueu-lo i recordeu com de fràgil i meravellós és tot el que ens envolta.

El vaivé incansable del majestuós pèndol de Foucault del CosmoCaixa ens recorda que, encara que no ho notem –gràcies a Déu!–, la Terra rota sobre el seu eix. El que fa que el pèndol tiri els bastonets que forma la circumferència que l'envolta és precisament aquest moviment. A la nostra latitud, el pèndol necessita aproximadament 30 hores per tirar tots els bastonets, mentre que al pol sud o al nord hi trigaria 24 hores. I ara el més curiós: a l'equador terrestre només en tiraria dos i repetiria el moviment pendular cap endavant i cap enrere infinitament!