10 maneres de fer emprenyar un barceloní

Això és un clàssic infal·lible. I de fet, tan recurrent, que un nou grup d'intel·lectuals clàssics en això de titllar la ciutat de provinciana cavalquen de nou, emprenyant barcelonins: el CLAC (Centro Libre de Arte y Cultura) agrupa plomes tan dispars com les d'Arcadi Espada, Ramon de España i Ignacio Vidal Folch, entre d'altres, entossudits a afirmar que això s'ha convertit en un femer provincià senser remei i que tractem els escriptors castellanoparlants com si tinguessin l'escorbut. Si parlessin amb algun altre autor català en llengua castellana que tingui menys de 65 anys i no vagi pels bars on van ells –¿Carlos Zanón, Javier Calvo?– veurien que potser s'ho fan solets. Per no dir que en els darrers 20 anys s'ha multiplicat per deu el nombre d'estrangers residents a Barcelona: ja representen el 21 % de la població, i la quota de vendes de llibres que no són de text és de 75% en castellà contra un 25% en català. Per cert, Félix de Azúa ja va escriure que "Barcelona és el Titanic" cap allà el 1981... La cosa maca de fer prediccions a 50 anys vista és en algun moment donat l'encertes un xic, ni que sigui fregant el pal. M'hi jugo un senglar rostit que morirem tots, sabeu? 

Esclar que no cal ser barceloní perquè t'emprenyi aquesta cançó. La recordeu? Banda sonora de la pel·li més desastrosa de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona, Giulia i los Tellarini cantaven, com en sedació, un jazz-pop d'aires embafadors i balcànics on hi havia perles així: "¡Barcelona! Hace un calor que me deja fría por dentro, con este vicio de vivir mintiendo". Home, això és com qui posa a parir aquell amic o germà que t'estimes tant i de qui només en pots malparlar tu. A un bon barceloní li sortirà de dins la rauxa de dir: "Crusty europeu que vas venir d'Erasmus fa deu anys, si tan horrible et sembla Barcelona, torna a l'Alsàcia!".

A qualsevol superilla! Si alguna cosa han demostrat aquests espais sense cotxes és que tenen capacitat per tocar els nassos a sectors molt representatius de la població barcelonina, des de la Federació d'Hípica o d'Halterofília fins al Gremi de Xurrers (imaginem que és perquè no poden vendre-hi xurros, fer-hi peses o passejar-hi a cavall).  Servidor n'està fart de llegir duríssimes cartes de lectors als diaris ("a los 48 años y después de una toda la vida en la ciudad, he tenido que irme por culpa de la Superilla") que parlen d'una realitat on posar-hi els peus és una mescla d'interrogatori a la comissaria de Via Laietana circa 1973 i la massacre de Puertohurraco. Ara que hi penso, l'altre dia, en un aniversari infantil, m'hi van donar una cervesa industrial no gaire freda. Intolerable.   

Ayusolàndia s'ha convertit en la capital de la tapa, la discoteca i l'alegria carnal a força de rebaixar impostos i posar-nos cecs a cubates per a què no veiem l'ex quan entra a la discoteca. I els barcelonins, quan se sent dir que la seva ciutat és avorrida, no pot evitar contradir i maleir els ossos del qui ho diu, pensant en l'exuberant ampollot-botellot-sarau que té als baixos de casa. Un titular crida l'atenció: a Madrid hi ha hagut un 53 % més de morts per Covid-19 que a Catalunya. Suposo que a això es refereix el refrany "el muerto al hoyo y el vivo al bollo".  

La pandèmia ha tingut un efecte customista curiós: ha exacerbat la tírria sorneguera que ens tenen els de comarques als de la capital. 'Pixapins', un terme que estava a punt de caure en desús, ha tornat a agafar una embranzida tremenda. I cada cop que obres un exemplar de premsa comarcal hi ha notícies que ho certifiquen. Bé, si voleu emprenyar el vostre amic barceloní, comenteu aquests successos i generalitzeu. Com aquesta de l'altre dia: en un vestidor del balneari de Caldea, "un home, provinent de Barcelona, es va tirar un pet al costat de la cara d'un altre que venia de Llançà. A partir d'aquí els familiars de l'un i de l'altre (cinc per banda) van començar una acalorada discussió" (cito la corresponsalia de Llançà del Diari de Girona). Què preferiu, ser pixapins o petacares? Bé, els podeu recordar que un ximple de Palamós va posar un cartell al bar on no deixava entrar a consumir ningú que no fos de la província. Per cert, el meme apòcrif de la foto em sembla una obra mestra. 

A principis del segle XX encara no es coneixia l'asfalt, i el sauló o la sorra eren els únics paviments. Era habitual que, quan plovia, la ciutat s'enfangués i les persones que passejaven s'embrutessin els camals dels pantalons. El malnom Can Fanga el va crear la revista barcelonina L'Esquella de la Torratxa per referir-se a Catalunya, i aviat va passar a denominar només Barcelona. Això de Can Fanga sona caspós i passat de moda, i de ben segur que si quan visiteu els cosins de Sants feu servir el terme a tort i a dret, massa gràcia no els hi farà. Si no voleu visitar-los mai més, passeu a l'artilleria pesada: anomeneu-los camacus i pixapins. Barcelonins, podeu contraatacar recordant que de Girona en deien Can Fums, en honor a la nauseabunda paperera que hi havia a l'entrada del poble.