Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 10 maneres de fer emprenyar un barceloní

10 maneres de fer emprenyar un barceloní

Us rebenta la gent que expedeix diplomes de bon barceloní? Aquí teniu un bon arsenal de recursos per tocar-los el que no sona!

Per Ricard Martín
Advertising

Atenció, si ets un enamorat fonamentalista de Barcelona –allò que queda tan cursi de dir, un "barceloní militant", sigui el què coi sigui–, clica un altre article. Aquest és un llistat dedicat a tocar el crostó –o els cuyiong, Monago style– als barcelonins de pura raça nascuts a Barcelona (si és que en queda algun, a banda d'en Xavier Trias, en Pau Riba i el nostre redactor de Cinema, en Josep Lambies). I fet des del ressentiment dels que no som de la capital i ens sentim menyspreats per la casta eixamplina: som gent de poble que vam venir a buscar-nos la vida a la metrópoli i mereixem drets i respecte. Som cinc milions, i ara us proposo deu maneres de fer emprenyar un barceloní.

No sereu mai amics per sempre!

1

Digueu-los que Barcelona és provinciana

Això és un clàssic infal·lible. I de fet, tan recurrent, que un nou grup d'intel·lectuals clàssics en això de titllar la ciutat de provinciana cavalquen de nou, emprenyant barcelonins: el CLAC (Centro Libre de Arte y Cultura) agrupa plomes tan dispars com les d'Arcadi Espada, Ramon de España i Ignacio Vidal Folch, entre d'altres, entossudits a afirmar que això s'ha convertit en un femer provincià senser remei i que tractem els escriptors castellanoparlants com si tinguessin l'escorbut. Si parlessin amb algun altre autor català en llengua castellana que tingui menys de 65 anys i no vagi pels bars on van ells –¿Carlos Zanón, Javier Calvo?– veurien que potser s'ho fan solets. Per no dir que en els darrers 15 anys s'ha multiplicat per deu el nombre d'estrangers residents a Barcelona, i que la quota de vendes de llibres que no són de text és de 75% en castellà contra un 25% en català. Però ja se sap que contra Pujol es lluitava millor.

2

Punxeu la cançó 'Barcelona' de Giulia y los Tellarini

Esclar que no cal ser barceloní perquè t'emprenyi aquesta cançó. La recordeu? Banda sonora de la pel·li més desastrosa de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona, Giulia i los Tellarini cantaven, com en sedació, un jazz-pop d'aires embafadors i balcànics on hi havia perles així: "¡Barcelona! Hace un calor que me deja fría por dentro, con este vicio de vivir mintiendo". Home, això és com qui posa a parir aquell amic o germà que t'estimes tant i de qui només en pots malparlar tu. A un bon barceloní li sortirà de dins la rauxa de dir: "Crusty europeu que vas venir d'Erasmus fa deu anys, si tan horrible et sembla Barcelona, torna a l'Alsàcia!".

Advertising
3

Menystingueu la distinció 'mar-muntanya' i 'Besòs-Llobregat'

Pobre de mi, vaig aterrar aquí fa quasi vint anys, i encara em costa recordar com funciona aquesta desafortunada fórmula. Si quedeu amb un barceloní a Mallorca amb Aribau, us preguntarà: "Mar o muntanya?". En aquest cas, digueu-li que us va millor quedar a la parada de xurros del carrer d'Urgell cantonada Borrell. O directament a la depuradora del Besòs, per evitar malentesos. I us quedeu tan amples, escolta.

4

Parla en un xava exagerat

"Ascolta, par arribar al Parc Güei, segueixo caminant banda mar o muntanya? I par cumprar un crusán de xaculata?" Assegura't de què et dirigeixes així a una senyora de l'Eixample Esquerre que vagi vestida amb elegància i que surti de Casa Golferichs de fer un curset de ceràmica gaudiniana. Sí, la dicotomia xava/xarnego, per sort ja fa molts anys que va passar a la història, per irrellevant, però si prems la tecla adequada, encara pots fer emprenyar més d'un barceloní. Mentalitza't que tu ets un xava autèntic del Poble-sec, l'equivalent barceloní a un cockney de Brickney Lane.

Advertising
5

Digueu-los que Barcelona és una ciutat morta

No, no em refereixo al documental que denuncia la presumpta trama municipal que va encobrir els fets del 4-F, sinó a proclamar que Barcelona no té marxa. El Chico de la Espina en el Costado ho va denunciar fa  anys a 'Antorchas en las plazas', cançó que aconsegueix tota una fita: fer un himne al botellón que alhora sigui cursi. "Que muera el civismo a manos de la libertad, que salgan de sus casas a tomar esta ciudad. Aquí en los bares no hacen ruido, se mata vida en las casas, nadie entra en vida ajena, Barcelona es aburrida". Un company de feina, de Saragossa, em deia que "Barcelona és morta, de nit, entre setmana". Sí, i la ciutat de la Pilarica, amb tots els respectes, és Bangkok.


6

Triomfeu a Madrid fent el que feieu a Barcelona

Ramon Freixa i Sergi Arola són dos cuiners barcelonins que han triomfat a Madrid fent el que feien a BCN, i segons com, sembla que hi hagi gent que els tingui mania per haver demostrat que poden tirar endavant un projecte amb èxit i talent aquí i allà. No suportar el barceloní que triomfa a Madrid és un clàssic del barceloní emprenyat, fins al punt que molts es fregaven les mans quan van multar Arola per deure uns calés a Hisenda que són la xocolata del lloro si els comparem amb els fets del clan Pujol-Ferrussola o les despeses en discos a les 3 de la tarda de Rodrigo Rato. Sí, Boadella va triomfar a Madrid, però no compta perquè va ser a base de fer-li la rosca a la senyora que fuig dels urbanos.

Advertising
7

Recupereu el terme Can Fanga

A principis del segle XX encara no es coneixia l'asfalt, i el sauló o la sorra eren els únics paviments. Era habitual que, quan plovia, la ciutat s'enfangués i les persones que passejaven s'embrutessin els camals dels pantalons. El malnom Can Fanga el va crear la revista barcelonina L'Esquella de la Torratxa per referir-se a Catalunya, i aviat va passar a denominar només Barcelona. Això de Can Fanga sona caspós i passat de moda, i de ben segur que si quan visiteu els cosins de Sants feu servir el terme a tort i a dret, massa gràcia no els hi farà. Si no voleu visitar-los mai més, passeu a l'artilleria pesada: anomeneu-los camacus i pixapins. Barcelonins, podeu contraatacar recordant que de Girona en deien Can Fums, en honor a la nauseabunda paperera que hi havia a l'entrada del poble.

8
Viader
Scott Chasserot

Al bar, sigues original

Entreu a una granja clàssica, d'aquestes en què es va inventar la fórmula del Cacaolat © i hi van a començar a servir exquisits suïssos amb xocolata per celebrar el desè aniversari de la Venjança Catalana. Us planteu a la barra i crideu: "Mesonero, póngame unas porras y un café con leche!".

Advertising
9

Profana l'ou com balla!

Vivim en una societat laica, oi? Jo de tu, modern barbut iconoclasta, fan irredimible de Foster Wallace, Von Trier i aquella noia que fa llibres sobre com fer pastissos de colorins, substituiria l'ou com balla del brollador dels diversos enclavaments religiosos de la ciutat per una muffin, un cupcake, o encara millor, un gintònic amb cogombre. Cal renovar la caduca iconografia judeo-cristiana! Encara que per fer això hauràs de desxifrar en quin dia cau Corpus Christi: el dijous posterior a la Santíssima Trinitat, que alhora és el diumenge següent de Pentecosta. Merda, això és més embolicat que el El Codi da Vinci!

10

Elogieu la Rambla

Quan visiteu els parents/amics barcelonins, els deixeu ben clar que no voleu visitar aquell bar de tapes hipster d'Horta, ni anar a cap cineclub ignot de Sants. No, els ho dieu d'una manera molt directa: "A mi, el que m'agrada més de la teva ciutat és la Rambla i les seves tapes, els souvenirs, l'ambient cosmopolita. Només lamento que ja no hi s'hi puguin comprar periquitos". I remateu-ho dient que el Barça us toca un peu, que allò autèntic és ser de l'Espanyol. Per pura probabilitat això l'hauria de picar.

Advertising