23 dones que obren camins
Dones amb veu pròpia que contribueixen a la diversificació de les mirades al nostre entorn.
L'arribada al poder municipal de tota una sèrie de polítiques bregades en els moviments socials ha fet palesa una realitat de la qual no sempre en som conscients: les lluites de base estan protagonitzades per dones, però moltes vegades no ens arriba la seva veu. Recollim els perfils de diferents figures femenines que es fan sentir des dels seus àmbits de treball respectius dins del món de la cultura, una mostra molt reduïda d'aquestes filòsofes, dramaturgues, artistes, productores, escriptores, fotògrafes, cineastes i llibreteres que fan sentir la seva veu.
Ingrid Guardiola
Vau tirar endavant amb la Marta Sureda el projecte multimèdia Pioneres del Cinema. Vau treure alguna conclusió pel que fa a la invisibilització de les dones al setè art?
Falten dones en el discurs històric al voltants del cinema. A nivell polític, trobem dones però en els àmbits on no es mouen diners. No es tracta només d'una discriminació sexista, sinó d'un problema d'homogeneització de les mirades.
La consciència feminista ha d'influir en la manera d'abordar una producció o gestió cultural?
Parlaria més de consciència de lluïtes socials que comparteixen el mateix objectiu de trencar ordres preexistents on les persones no compten.
Quina és l'assignatura pendent de les televisions públiques pel que fa als programes culturals?
S'ha de trencar amb la inèrcia de la cultura com a agenda, que respon a un concepte capitalista d'entendre les activitats culturals com a una cosa a consumir.
L'arribada a les insitucions de nous agents polítics està reequilibrant la tradicional separació entre participació ciutadana i poder?
El repte pels responsables de les institucions públiques és aparcar els egos i assumir que han d'exercir de mers intermediaris entre la societat i les arques públiques.
Lita Cabellut
Va créixer als carrers de Barcelona on demanava caritat. Es va formar artísticament al Museu del Prado. I viu a Holanda des d'on s'ha convertit en un dels noms més cotitzats de l'art contemporani.
Treballes a partir de sèries de retrats amb una voluntat narrativa.
La meva obsessió és comunicar-me, establir un diàleg amb l'ull de l'espectador a partir d'aquests retrats de mida gran i textura prominent. L'art sempre comunica. Fins i tot Rothko després de la Segona Guerra Mundial, quan li era impossible donar rostre a l'ésser humà, treballa els colors amb tanta intensitat que als seus quadres trobem tot l'espectre de la condició humana.
Costa ser dona dins del món de l'art?
Quan algun col·lega em pregunta per què no he arribat més lluny, li dic que perquè no porto pantalons com ell. Ser dona al món de l'art és un esport olímpic, requereix molta energia i dedicació. Si no tens una parella que ho entengui, com a dona i mare que també vol dedicar temps als seus fills es fa molt difícil.
La primera retrospectiva mundial de la teva obra es farà aquí a Barcelona l'any 2017.
Sí, a proposta de la Fundació Vila Casas. Vull portar tot allò que encara no he pogut compartir amb la ciutat. Recollir el meu passat creatiu perquè el veiem tots plegats.
Angélica Liddell
Poques dones del teatre han sacsejat tant els escenaris com aquesta figuerenca de naixement que escriu, dirigeix i interpreta obres capaces de remoure l'interior de l'audiència més impassible.
Li va manllevar el cognom a la petita Alícia musa de Lewis Carroll. Potser per les seves ànsies d'escapar de la realitat on va créixer, la de l'asfixiant ambient d'una caserna militar de Figueres. Liddell es va entregar al món del teatre encomanant-se al manament del director polonès Jerzy Grotowski d'entendre cada obra com si fos l'última cosa que fas a la teva vida. Així, cadascuna de les seves posades en escena, amb la seva companyia Atra Bilis, és una crida a l'extenuació. Luny d'entendre l'art com una relació complaent entre l'autor i el públic, la responsable de les obres com 'La casa de la fuerza', on partia dels feminicidis a Ciudad Juárez per afrontar la violència contra les dones en ple segle XXI; 'Todo el cielo sobre la tierra (el síndrome de Wendy)', sobre la pèrdua, l'abandonament i el final de la joventut; 'You are my destiny (Lo stupro de Lucrezia)', que subverteix la idea de la dona violada com a víctima, exposa sense pudor sobre l'escenari emocions radicals i dolors extrems. Tampoc té pèls a la llengua quan toca parlar de la situació del seu ofici a l'estat espanyol, on va declarar fa un any que no treballaria mai més. Perquè el teatre ens pot corferir de nou.
Judith Butler
Aquesta filòsofa nord-americana és una de les principals responsables de què el concepte d'identitat sexual entès com a categoria binària i tancada hagi entrat en crisi en les darreres dècades.
Què vol dir ser dona? Judith Butler no només ofereix una solució a la pregunta. En la seva obra 'El género en disputa' qüestiona de fet que hi hagi una possible resposta a aquest interrogant. Segons ella, el que és masculí o femení no ve definit per la biologia sinó que és una construcció cultural. Per tant, ni tan sols els òrgans sexuals predeterminen la identitat atès que hi ha dones que neixen amb atributs masculins. El pensament de Butler, emmarcat dins de la teoria de 'queer', ha estat essencial en els debats contemporanis al voltant d'assumptes com la transexualitat i el dret als menors a reassignar el seu sexe. Pocs filòsofs poden presumir d'aquest grau d'incidència dins de la societat. Butler ha aconseguit trencar l'abisme que sovint separa el món acadèmic dels problemes reals. Com a militant 'queer', defensa que el col·lectiu LGBT no es pot limitar a veure assolits una sèrie de drets per part de l'estat i ha de treballar en xarxa amb altres comunitats que pateixen discriminació. I en el seu darrer llibre reivindica la pràctica de l'assemblearisme com a forma de resistència desd de la precarietat als poders polític i econòmic. El pensament, en lluita constant.
Dones que obren via
Són llibres, fites esportives, negocis culturals, obres d’art... Són aportacions molt importants a com es percep l’univers femení contemporani. Són projectes de dones que han iniciat noves maneres de fer i de pensar
VIRGINIE DESPENTES
Es va donar a conèixer amb el film Fóllame, pura subversió punk dels codis del porno que adaptava la seva pròpia novel·la, com més tard faria també amb Bye bye blondie. Poc amiga dels escàndols que provoquen les seves obres, l’escriptora i cineasta francesa ha demostrat la seva lucidesa crítica amb assaigs com Teoría King Kong, on confronta temes tan espinosos pel feminisme ortodox com la prostitució, la violació i la pornografia des d’una perspectiva autobiogràfica i des de la consciència de qui es reivindica “proletària de la feminitat”.
LAIA SANZ
No resulta gens fàcil fer-se un nom en un món, el del motor, on les dones només semblen existir per aguantar para-sols i custodiar trofeus d’esportistes masculins. I el medaller d’aquesta motorista que va començar a córrer amb set anys, impressiona. Tretze vegades campiona del món de trial, l’any passat Laia Sanz va marcar una fita històrica en convertir-se en la primera dona que es classificava entre els deu primers llocs generals del Ral·li Dakar, després de quatre anys quedant campiona de la categoria femenina.
CAITLIN MORAN
L’humor franc i desvergonyit és una de les claus de l’èxit de 'Cómo ser mujer' de Caitlin Moran, el més semblant a un best-seller feminista que ha donat el món editorial del segle XXI. La periodista britànica proposa un manual al voltant de tota una sèrie de temes tabús, però menys marginals que els de Despentes, com la depilació genital femenina, l’avortament narrat en primera persona o la relació amb un cos que no s’ajusta als cànons. Perquè el feminisme també es pot practicar des de la diversió i la cultura pop.
SOPHIE CALLE
La trajectòria com a fotògrafa de Sophie Calle es distingeix per l’exploració dels límits de la intimitat, per captar a través de la seva càmera aquells moments o espais de vida que no han estat pensats per mostrar a Instagram o Facebook. Ella mateixa s’involucra com a personatge en els seus relats fotogràfics. Per a la sèrie 'Hotel' va aconseguir una feina de cambrera en un establiment venecià per registrar de forma detallada, com una entomòloga, els rastres de les estades fugaces dels turistes en aquestes habitacions temporals.
ISABEL SUCUNZA
El degoteig de llibreries històriques que han tancat portes en els darrers anys a Barcelona s’ha contrarestat amb l’obertura de nous establiments que revitalitzen el teixit bibliòfil de la ciutat. La navarresa Isabel Sucunza és, juntament amb Abel Cutillas, al capdavant del projecte de La Calders, una llibreria situada en un racó inigualable de Sant Antoni que no es conforma a ser un mer comerç de literatura i ha esdevingut un dels punts calents pel que fa a activitats culturals de la ciutat.
NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS
A Núria Martínez-Vernis no només cal llegir-la. Sobretot se l’ha de veure i sentir en viu recitant alguna de les seves peces del 'Deix on dir' o en conxorxa rapsoda-revolucionària amb altres poetes punks com Martí Sales i David Caño. La veu de Vernis, com rescatada d’algun pou de negror dels 80, ressona entre gutural i fràgil mentre desgrana versos que desfilen pel costat de l’abisme. Els seus poemes també rescaten el gust per la sonoritat de v(b)elles paraules arraconades pel català estàndard.
LAIA ABRIL
L’obra de Laia Abril se situa als antípodes de l’imaginari visual que estandarditza el cos de la dona dins d’un cànon de bellesa impossible, heteronormatiu i no conflictiu. Aquesta artista visual s’interessa per temes com la història de la contracepció, les rutines dels joves que practiquen sexe online, l’herència de la bruixeria als nostres dies, els desordres alimentaris o, com en el cas d’Assexuals Project, les persones que reivindiquen la seva falta de desig com una opció més de llibertat sexual.
Pioneres
Hildegarda de Bingen (Alemanya, 1098-1179)
Fa alguns segles, fer-se monja era gairebé l’única oportunitat que tenien les dones per desenvolupar una vida independent. Així ho demostren figures com santa Teresa d’Àvila i la mística del segle Xii Hildegarda de Bingen, la dona total de l’edat mitjana, que va exercir de compositora, científica, escriptora, metgessa i líder eclesiàstica, i a qui fins i tot s’atribueix la primera descripció d’orgasme femení.
Christine de Pisan (Venècia, 1364 - França, 1430)
Filla del metge del rei francès Carles V,Christine va quedar vídua molt jove. Per mantenir la família va convertir-se en una escriptora d’èxit dins de la cort. A més d’elaborar literatura al gust de l’aristocràcia, també va dur a terme, de forma pionera, crítica des de la perspectiva de gènere en engegar una famosa discussió al voltant de 'Le roman de la rose' on en qüestionava el contingut misogin.
Olympe de Gouges (França, 1748 - 1793)
Les revolucions també s’han escrit en masculí, i un dels noms tapats de la Francesa va ser el de Marie Gouze, escriptora política que es va significar sota el nom d’Olympe de Gouges en la lluita contra l’abolició de l’esclavisme i la defensa dels drets de les dones, fins al punt de redactar una 'Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana' que complementava la discriminatòria 'Declaració' en masculí.
Emmeline i Sylvia Pankhurst (Anglaterra, 1858 - 1928) / (Anglaterra, 1882 - Etiòpia, 1960)
A finals del segle XIX, les dones es mobilitzen per primer cop de manera col·lectiva i interclassista per defensar els seus drets. Entre les moltes pioneres del moviment sufragista, Emmeline Pankhurst va reivindicar accions que anessin més enllà de les paraules com el sabotatge, els incendis i les vagues de fam. La seva filla Sylvia, però, va encarar la lluita feminista des del pacifisme i el socialisme.
Teresa Claramunt (Sabadell, 1862 - Barcelona, 1931)
Anarquista de Sabadell, la Teresa Claramunt va fundar la primera organització feminista del país, la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, juntament amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo Soler. Representant popular d’una lluita pels drets de la dona que també va tenir ambaixadores burgeses com Carme Karr i Francesca Bonnemaison, i a Madrid, polítiques com Clara Campoamor.
Angela Davis (Estats Units, 1944)
Poques imatges més icòniques de finals dels 60 i principis dels 70 com la de l’Angela Davis aixecant el puny a l’altura del seu esplèndid pentinat afro. Activista pels drets civils, comunista i feminista, encarna una lluita integral en plena segona onada del feminisme, quan també brillen noms com el de Simone de Beauvoir, mare teòrica de tot plegat, Betty Friedan, Gloria Steinem i Germaine Greer.
De ficció
Natàlia Miralpeix
A 'El temps de les cireres', la Natàlia intenta trobar el seu lloc a Barcelona després de viure a França i Anglaterra. Montserrat Roig ofereix un retrat de la capital catalana on es comencen a albirar els primers raigs de llum enmig de la grisor d’un franquisme que encara pesa.
Orlando
Liz Lemon
Cap de l’equip de guionistes d’un xou similar al ‘Saturday Night Life’, la protagonista de ‘Rockefeller Center’ té molt en comú amb la seva creadora i intèrpret Tina Fey. Representa la punta de llança d’una nova generació que ha normalitzat la comicitat en femení.
Mafalda
L’odi etern a la sopa és l’únic tret infantil de la Mafalda, una nena amb el pensament crític i el pessimisme propi d’una adulta. El personatge de Quino no perd mai l’oportunitat de dir la seva sobre l’estat del món des d’unes tires gràfiques que han llegit milions de persones.
Jessica Jones
En l’univers Marvel, superpoblat per herois masculins disposats a protagonitzar gestes èpiques, Jessica Jones es presenta, en l’adaptació dels còmics a la TV, com una heroïna el principal poder de la qual és afrontar una situació d’abús per part d’un home que confon amor amb control.
