4 barcelonines que trenquen tòpics

Mar Cianuro i Tania Terror, amb els seus noms de cosines divertides de Vincent Price, es van conèixer i van col·lisionar amb la força d’un rebot adolescent quan ja vorejaven els 20. Es van entendre i, en lloc de compartir el detergent per a rentadores, van intercanviar la seva frustració per la situació de la dona. “Acabàvem de veure el documental sobre la vida de Kathleen Hanna, el cervell del grup de punk Bikini Kill. D’allà en va sortir directament 'Bravas'”, recorda Mar. 'Bravas' és un fanzín de grapa, picant i oliós, que rebenta tòpics amb poesia i mala bava i on el feminisme no és la consigna gastada de samarreta. Entre els poemes de la Mar i els collages de la Tania, 'Bravas' et taca els dits i la consciència (també apte per a mascles). Els braços esquitxats de tinta fina i paraules de Mar Cianuro tenen feina. Durant l’any, és la programadora de la Mostra Internacional de Films de Dones. Si algú gosa preguntar si avui el festival encara té sentit, la resposta colga qualsevol dubte. “En aquest país només el 7% de les pel·lis que s’estrenen estan fetes per dones. Cal dir res més?”.

Estudiant

La Lu es defineix com a estudiant, perquè sap que encara ha d’aprendre moltes coses, però els qui l’hem vista en alguns dels espectacles que munta amb la seva família a Riereta13 tenim por del dia en què les aprengui totes. Aquesta ballarina, cantant, música i el que hagi de venir té 17 anys i és la filla d’algú que té el cap ple de coloms, per això el llueix ben pelat, perquè hi facin niu. El seu pare és Ramon Colomina, el ballarí que tancava, amb elegància silenciosa, el programa de BTV 'Saló de lectura', i l’escultora Sílvia Genovés la va dur al món. Tot i la parentela, la Lu no és una filla de papà, és un cometa Halley que surt disparat d’aquest parell a qui no se’ls va acudir mai enviar-la a una escola convencional i, en canvi, sí a alguna d’“il·legal”. La Lu ha crescut amb els musicals de la Metro, ha sabut qui era Gene Kelly abans que Hannah Montana i canta Eartha Kitt com si l’acabés de deixar el nòvio que encara no ha tingut i “per qui tothom li demana”, es queixa. “M’agradaria que el feminisme no fos necessari, però encara falta molt perquè això sigui possible”, afegeix. Si voleu veure-la en acció, escriviu a elgusanoimpasible@yahoo.es.

Activista

La Maruja, al seu barri, no necessita cognom. Li diuen LaMaruja, tot junt, perquè és una institució i un motiu d’orgull per a la lluita veïnal. Durant els darrers anys, ha rebut força atenció mediàtica perquè aquesta dona menuda amb faccions de nena eterna va deixar amb un pam de nas Xavier Trias, quan era alcalde de Barcelona. La Maruja va refusar la medalla d’honor de l’Ajuntament perquè “era incapaç de rebre aquesta distinció del mateix govern que retallava en educació i sanitat”. Això succeïa el 2011, però aquesta dona de Guadix (Granada), filla de militants de la CNT, ja portava carrera. Ha segrestat autobusos perquè arribés el transport públic a Torre Baró, s’ha tancat amb 300 dones i nens, durant un mes, en una església de Sant Andreu per denunciar els acomiadaments de Motor Ibèrica i continua activa com a presidenta del Casal de la Gent Gran de la Prosperitat. La seva mirada és doblement blava. Porta els ulls pintats d’una metal·lúrgia antiga, d’algú que a cada cop de parpella ha nascut per carregar-se la maquinària feixuga del sistema. I per això, amb raó, augura que si les noves generacions no s’espavilen “perdran tot el que ens ha costat tant d’aconseguir. Hi ha una crisi de valors”.

Periodista i directora de 'Volata'

Quan era petita, l’Olga Àbalos va agafar la bicicleta per fer un tomb i es va escapar molt més lluny del que s’esperava d’una criatura d’aquella edat. En créixer, es dedicaria a la competició de ciclisme de carretera en clubs amateurs perquè no existien equips professionals femenins al país. Fa un temps que ha deixat el compromís esportiu però continua pedalejant per posar distància i viatjar mentalment. Va estudiar Periodisme i es va especialitzar en música, una altra de les seves passions. Li agradava la feina, i continua col·laborant en aquest sector, però “estava farta de les presses del periodisme que no et permet aprofundir”, recorda Àbalos. Fa tres anys va crear Volata, un revista sobre la cultura del ciclisme que li permet un altre tempo. Reconeix que topa amb “actituds de sorpresa” per part d’alguns professionals del ciclisme. Conscient del rol que ocupen les dones en el món de la bici, no se sent gaire còmoda penjant fotos a les xarxes. “Vull que em valorin professionalment, no pel meu físic”, subscriu. Tot i així, encara que a molts els sorprengui, l’Olga creu que ha patit més actituds masclistes en l’ambient musical. “Els ciclistes et respecten si els fas bones preguntes”, conclou.