[image]
[title]L’espai ocupa els baixos d’un edifici de l’Eixample Dret, soterrani inclòs. Sostres alts, plantes, llums de neó. Impressora 3D i tres sales de reunions. L’ambient és internacional; americans, anglesos, un indi, eventuals inclassificables, ‘locals’. La major part, programadors i dissenyadors web deslocalitzats. Treballen amb col·laboradors invisibles per a clients a escala global. Per la tarifa mínima tens taula calenta, a compartir. Amb una tarifa més alta, oficina fixa al fons. A les taules calentes, autònoms i petits empresaris. Algú a qui acaben d’acomiadar arriba, el seu primer dia, cohibit, amb el tàper a la mà. Darrere meu, el noi que fa apps estrena empleat (cert abús de l’imperatiu el delata). Al costat, un rus amb els cabells engominats, pantalons blancs, rellotge car, mira amb fàstic la pantalla del Mac. Al bar se serveixen amanides, sucs i 'smoothies', que aquest últim sol tenir a mà. L’oci dels rics ja no està ben vist; rendistes, creatius i precaris naveguem per l’oceà heterogeni de l’emprenedoria cool.
Al matí, amb la cafeïna, les taules calentes trontollen lleugerament. Trucades de Skype, una veu en anglès trenca ocasionalment el tecleig silenciós. De dones, n’hi ha poques, una quarta part. El concepte d’espai, destinat a satisfer les necessitats d’una nova classe de professionals, és una franquícia en expansió. Un cop al mes, esmorzar comunitari, al vespre, per a qui vulgui, ioga. L’ambient és distès, cordial; no hi ha jerarquies ni horaris. Cadascú rema amb la seva barca. Si te’n surts, ets lliure i el teu propi cap. Si no, t’enfonses tot sol.
Primer m’hi vaig sentir estranya. Ara ja no; al final la feina és semblant per a tots, escriure codi o text, complir els 'deadlines', gestionar les xarxes socials, actualitzar la web i el blog. Al cap d’uns mesos accepto la sol·licitud d’amistat de FB d’una companya de taula, i s’estén el rumor. Sempre he tingut compte d’evitar que el meu aspecte reveli la condició d’apàtrida, d’espia al servei de ningú que té un escriptor. He intentat esquivar els tòpics; no fumo, no duc ulleres, m’agrada fer esport, la roba moderna...
–Ah, així que tu ets l’escriptora?
–Últimament sí –el noi de l’Europa de l’Est m’intimida una mica.
–Ei! Veniu, mireu! Una escriptora de veritat, escriu llibres i no aquesta merda de textos per a webs que fas tu –la víctima és el soci. Riuen tots dos sonorament.
–I què escrius?
–(Articulo alguna cosa).
–D’on vinc llegir està ben vist. A mi no m’agradava especialment però ho feia. L’últim que he llegit és Dan Brown...
–(...)
–Ha ha, és broma, és horrible, no el vaig poder acabar... Al meu país hi ha els clubs on es parlava de literatura i on discutíem sobre Kundera. Aquí només hi ha discoteques o bars. Ho trobo a faltar.
Per Alicia Kopf
L'autora ha guanyat el premi Llibreter 2016 per ‘Germà de gel’ (L’Altra Editorial). 236 pàg. 18 €.
