Nadales per a la gent que no suporta el Nadal

No es pot ser més primari. Fear, banda de culte, cabdal en el naixement del hardcore punk californià –els han versionat Guns'N'Roses, entre molts d'altres– ho diuen alt i clar, en aquesta miniatura –rarament melòdica tractant-se d'ells– de 46 segons: "All the children on the street /Hope they get something good to eat. / But for me it's not so great. / Fuck Christmas! / Fuck Christmas!".

Els temps són tant durs que aquesta nadala de metal satànic del 1985 sona molt més naïf que allò tant classista de "fa fred en el carrer però nosaltres el sentim perquè tenim la nostra llar i bon menjar calent". I tot i que King Diamond és un satanista amb carnet, el seu primer 'single', del 1985, és apte per a nens de P3: el vell Santa ha perdut la llista de nens dolents i se li han escapat els rens. No pot sortir a repartir. O sigui que "aquest Nadal no hi haurà regals". En el súmmum de la perversitat, "en Tom i Jerry beuen 'sherry' i se'ls hi en refum". Com va poder esquivar la censura, això??!!

Felicitació nadalenca d'una prostituta de Minneapolis, segurament a l'antic xulo: "Ei, Charlie, estic prenyada, ja no prec ni drogues ni whisky, i el meu marit toca el trombó i té una bona feina, i diu que m'estima encara que el nen no sigui seu"... Després de quatre versos d'autoengany, la noia s'ho repensa: "Vols saber la veritat? No tinc marit ni toca el trombó, necessito diners per pagar l'advocat. I Charlie, em toca la condicional, vine per Sant Valentí". El Tom Waits clàssic i baladista va tocar sostre a 'Blue Valentine' (1978), un disc que si no teniu us l'hauríeu de regalar.

Segons entra en la decrepitud, Dylan insisteix a revisitar la tradició de pop primerenc nord-americà de la que ell va ser dinamiter major, amb la seva abrasiva electrificació del folk i el blues. Aquí el tenim, amb el seu filferro de veu, fent de 'crooner' d'estàndarts de cançó pop nord-americana. I esclar, com tots el 'crooners' també té el seu disc de nadales, 'Christmas in the heart' (2009). Que no té la més mínima gràcia: si fots a una bèstia de músic com el David Hidalgo de Los Lobos a tocar 'El tamborilero', doncs et tocarà 'El tamborilero', rompopompom. Avorreix les cabres i us farà avorrir el Nadal. Però Dylan és Déu. I no li podem ni criticar aquest caspós disc nadalenc: perquè les vendes van anar totes a beneficència.  

Spinal Tap, la banda anglesa sorgida d'aquella obra mestra del 'mockumentary' anomenada 'This is Spinal Tap' (1984) també té la seva nadala satànica i heavy metal. Ara bé, molt més perversa que la del danès King Diamond. Com a bons britànics, van carregats d'imatgeria 'sadomaso': "Els elfs vesteixen de negre i els àngels carregats de cadenes. Els caramels s'han podrit i els mitjons estan cremant. Algú baixa xemeneia avall, i es diu Satanàs. Santa Nit, violenta nit".

Qui no ha fet mai allò de sortir la nit de Nadal i agafar una merda monumental? Per esdevenir una desferra antisocial plena de remordiments l'endemà, que per cert és la jornada més important per a la família judeocristiana. És terrible: saps que t'espera l'àpat amb més risc de psicodrama de la temporada i que l'hauràs d'enfrontar havent dormit tres hores i amb la pitjor ressaca de l'any. Un mínim de cinc hores amb una vintena de parents i una deglució de pica-pica, gambes, canelons i rostit salvats a base de monosíl·labs era la meva rutina. Escolteu aquesta magistral cançó del 'Dioptria II' (1971) de Pau Riba i us sentireu compresos.  

En aquest vídeo, Shane MacGowan dels Pogues interpreta a un borratxo desdentegat tirat a la cuneta (bàsicament fa d'ell mateix, el deté Matt Dillon, per cert) i la tristament difunta Kirsty MacColl a una aspirant a estrella que va confiar en MacGowan per a què la fes triomfar a Brodway. Com una mena de Pimpinela de l'inframon, els dos es diuen fàstics per la Nova York irlandesa el dia de Nadal: "Ets una meuca vella drogada. I tu un sac de merda, un paràsit tirat al matalàs, mig mort. Bon Nadal, el meu cul, reso per a què sigui el nostre darrer". Com sol passar amb els Pogues, la tendresa final redimeix la brutícia: "Em vas robar els somnis. Me'ls vaig quedar i els vaig guardar amb els meus, nena. Vaig construir els meus somnis al teu voltant". Si aquest bocí de Nadal 'celtic punk' no us fa plorar, feu-vos-ho mirar.

Jethro Tull, una banda a la que és fàcil disparar (tot i que la seva música aguanti molt bé el pas del temps i grups com Fleet Foxes s'hi inspirin sense manies) es van caracteritzar per ser uns grans fustigadors de la hipocresia social. Sobretot la religiosa. També van passar el Nadal per la seva piconadora atea i poètica: la preciosa 'Chrismas song' s'inspira en el poema de nativitat de la decimonònica dama de beneficència Cecil Frances, 'Once in Royal David's City', per recordar-li al pixamisses que "l'esperit de Nadal no és allò que beus durant la festa".

El punk-rocker GG Allin va ser, segurament, el cantant més aberrant que mai va trepitjar un escenari. Els seus concerts comencaven a cops i acavaben en un bassal de sang i diarrea. La policia interrompia molts dels seus recitals, però poques vegades el detenien: en plena era Reagan de paranoia del VIH, els feia massa fàstic reduïr un energumen nu cobert de sang, matèria fecal i cicatrius. Allin, fill de pares ultrarreligiosos, tenia moltes cançons blasfemes. La més divertida, aquesta versió d'una nadala infantil, en què Allin canvia els regals que rep el protagonista (cignes, anells d'or, timbalers...) per "tres prostitutes franceses, unes mitjes llardoses, cinc herpes...". Nadala escatològica de tres rombos. Bé, nosaltres posem un caganer al costat del fill de Déu, no?

D'acord. No és pot ser menys subtil que el Chivi, bé sigui en la seva primera –i exitosa– encarnació de 'pornoautor', o en la seva orientació 'adulta' actual, la d'una mena d'Ismael Serrano que diu paraulotes. 'Me cago en la puta Navidad' ho fa "en el turrón, del duro y el blando, en los niños de San Ildefonso, cantando cantando, en el rancio mensaje del Rey, y el número mío en el bombo otra vez. En las cenas de empresa tediosas Y si es en muñecas, en las de Famosa que van a Belén". I no és res de l'altre dijous, però aquesta cançó val per tot el darrer del Sabina.

D'acord, acabem aquesta llista amb un xic de positivitat. Però amb consciència de classe. L'any 1973, Anglaterra vivia la primera gran recessió d'ençà la Segona Guerra Mundial. Feia vaga tothom, des dels forners als enterramorts. Noddy Holder, líder de Slade i geni del rock festiu, va tenir la idea de "fer una nadala que reflectís com era el Nadal d'una família anglesa treballadora i que els animés". I esclar, per Nadal les famílies xumen, però pocs ho fan com els Eastenders. És escoltar deu segons de 'Merry X-Mas Everybody' i tenir ganes de destapar l'ampolla que tinguis més aprop.