Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Antologia de contes

Antologia de contes

David Foster Wallace

Antologia de contes
Per Marià Veloy
Advertising
Camera

David Foster Wallace
Trad. Ferran Ràfols Gesa.
Periscopi. 431 pàg. 19,50 €.

En el pròleg d’aquesta antologia –magnífic, només injust amb Raymond Carver– Vicenç Pagès Jordà fa seva la lectura de Borges sobre Kafka, i l’aplica a l’obra de David Foster Wallace. Argumenta que prefereix les seves peces breus, perquè en les obres monumentals “ens duu molt més lluny de la literatura: ens posa a prova com a éssers humans. En canvi la brevetat dels contes permet llegir-los sense ofegar-nos-hi”. La postura de Pagès Jordà és molt interessant, i planteja una pregunta sense una resposta unívoca. Com a molt, podem contraargumentar, per exemple, que una definició de text literari podria ser precisament que “ens posa a prova com a éssers humans”. O que, al cap i a la fi, Foster Wallace només reprodueix la voluntat d’infinit de la novel·la del XIX.

Els llibres de relats de Foster Wallace van ser escrits en tres moments molt diferents. El primer és l’obra d’un jove brillant que aspira a ser el millor escriptor de la seva generació. El segon correspon al moment en què s’ha convertit en l’autor de moda, i a estones el colpeja la sensació de ser un frau. I el tercer està escrit mentre pren una medicació que l’allibera de les tendències suïcides, però en canvi li roba certa lucidesa. Aquest trajecte s’allarga 25 anys, i deixa un tresor de peces cubistes, abundants en recursos i on parlen veus que espetarreguen. Les temàtiques es fan més fosques i més tristes, però, sobretot, més profundes i fondes. I l’últim volum, Extinció, és senzillament meravellós.

Després de llegir aquestes peces breus, em ve al cap una altra aproximació que Borges fa de Kafka. L’argentí crida l’atenció sobre el fet que l’autor de La metamorfosi, en una volta de pas que només permeten les biblioteques, converteix en epígons autors que havien escrit abans que ell. Això mateix passa amb Foster Wallace. El seu estil hiperconscient –“Aquí l’autor” és la seva marca– no només fa més petits els autors de la seva generació, com Franzen o Chabon. A més, aconsegueix que precedents, com Barthelme o Coover, es converteixin en epígons. És la prova definitiva: Foster Wallace és un clàssic, i llegir-lo ens fa créixer.

Time Out diu
Advertising