Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Asesinato y ánimas en pena

Asesinato y ánimas en pena

Robertson Davies

Escrit per
Marià Veloy
Publicitat

Robertson Davies
Trad. J.L. Fernández-Villanueva
Libros del Asteroide
382 pàg. 22,95 €

La determinació d’Asteroide ens ha permès llegir en els últims anys Robertson Davies, un dels noveŀlistes més importants de la literatura canadenca. Amb un estil espontani i torrencial, aquest narrador va escriure onze noveŀles lluint una barba digna de Walt Whitman, i mai no va perdre un sentit de l’equilibri que li va permetre caminar a la corda fluixa que s’estén entre el sentit de l’humor i la dimensió més obscura. Prova d’això és aquest 'Asesinato y ánimas en pena', primer volum de la inacabada 'Trilogia de Toronto'.

Aquesta és una novel·la plena de sorpreses per als qui mai no han llegit Davies. Per començar, ens trobem amb un narrador, Connor Gilmartin, que està mort i, sense perdre versemblança –és a dir, naturalitat–, ens presenta la seva peculiar tragèdia. Era el director de la secció d’espectacles del diari Advocate, fins que va morir d’una manera d’allò més absurda i, sobretot, irritant. Quan va descobrir la seva dona al llit amb el crític de cinema del seu diari –un gamarús amb el malnom d’Ensumador–, aquest li va etzibar un cop que, en contra del que es podria esperar d’una reacció histèrica, va resultar fatal.

Un cop superada l’estupefacció, Gilmartin decideix seguir el criminal i observar com el rosega la culpa. Quan la història sembla dirigir-se cap a la venjança, però, ens trobem amb un gir argumental insòlit i deliciós. Quan acompanya el crític a un festival de cinema, els films que hi veu no són els que van rodar els primers mestres del setè art, com està anunciat al programa, sinó els que expliquen la història de la seva família, des dels avantpassats més remots fins als seus pares.
La lliçó que n’extreu, d’aquesta experiència, tampoc no és fàcil de preveure, si més no per nosaltres, els vius. Sembla que, per al vell narrador que va escriure aquesta història, la diferència entre la vida i la mort s’havia fet més difosa, i la condició espectral ja no li era estranya. Allò extraordinari és que ens fa combregar amb la necessitat d’un amor transcendent sense abandonar el somriure foteta. L’equilibri...

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat