Barcelona Top 10: Plats típics

És una recepta que hem tret de Ca l’Isidre. Els canelons Rossini són els que porten foie gras perquè és com li agradaven al compositor; doncs a Barcelona no ens quedem curts i hi afegim tòfona negra o succedanis, segons l’economia de cadascú, que tampoc està el forn per a tòfones.

El mestre xocolater, Enric Rovira, va crear aquesta xocolata negra amb el dibuix característic del panot de Barcelona i va ser una bona pensada perquè és un souvenir elegant en un món on abunda la vulgaritat. Ara tocarà fer-ne del nou panot de la Diagonal, si és que passa a la història.

Quan els diumenges eren diumenges com cal, la gran discussió de les famílies nostrades de casa bona era si, de postres, hi hauria tortell de nata o braç de gitano. Això passava molt abans, quan la ginesta feia olor, la mar era més blava i els cuiners no feien tants invents sofisticats.

Sí, ja ho sabem, són de Madrid, però els bons costums s’han d’importar i qui no ha caigut en l’acció desesperada de buscar una xurreria per refer-se d’una nit de gresca? N’hi ha d’estratègicament distribuïdes per tota la ciutat, tant mòbils com fixes, i també tenen bunyols.

El bacallà és un plat molt de Barcelona i una de les grans enyorances de qui viu a l’estranger són les bacallaneres i els seus consells perquè el peix no ens quedi massa o massa poc salat. Es pot fer de moltes maneres i entre els més genuïns hi ha el bacallà a la llauna o amb allioli gratinat.

Creiem sincerament que estan desaprofitats. La ciutat n’és plena i són una menja exquisida, sobretot en terres franceses. Ara bé: potser els exemplars urbans fan una mica d’angúnia. Una sospita que sota les seves plomes grises hi deu haver una carn estressada i excessivament magra.

Abans que els nostres forns fossin envaïts per les baguets i els panets de nous, a Barcelona se solia comprar “una de quart”, que era una barra allargada, no tan prima com la versió francesa, i que anava bé per sucar i fer els entrepans. Les famílies panarres en compraven “una de mig”.

Fer el vermut és un bon costum barceloní que està en ple auge. Hi ha la versió llaunes de qualitat o la de tapetes elaborades. El Poble-sec i Gràcia són bons destins per anar a la recerca d’aquest predinar que ajuda a encarar amb alegria etílica les trobades familiars de diumenge.

Va ser un invent a base de massapà, mel, pomes i decorat amb nous, que es va fer pels Jocs Olímpics, però que no va acabar de prosperar entre els pastissers de la ciutat i ja no es troba. Fer-lo a casa és tota una moguda, però si us hi atreviu, la recepta corre, naturalment, per internet. Nosaltres l'hen trobat a La cuina de sempre.

Els de la parada del Petràs de la Boqueria són els més coneguts, però a tots els mercats de la ciutat hi ha aquesta oferta gastronòmica per la qual es deleixen els barcelonins. Si no els voleu comprar, sempre podeu sortir a caçar-ne, amb el risc que els de comarques us diguin camacus i pixapins.