Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Comisión de lágrimas

Comisión de lágrimas

António Lobo Antunes

Comisión de lágrimas
Per Marià Veloy |
Advertising

António Lobo Antunes
Trad. Antonio Sáez
Penguin Ran-dom House
341 pàg. 21,90 €

Fa cosa de tres anys, quan un periodista li va demanar què pensava de Leo Messi, Lobo Antunes va exclamar: “Ah, si jo pogués escriure com Messi juga al futbol! La 'bimba' sembla enamorada d’ell!”. El que sorprèn d’aquesta exclamació, a mig camí entre l’admiració i la nostàlgia, no és que un lletraferit admiri un esportista. De fet, aquest és un debat que fa olor de jersei de llana i assemblea universitària, anys 70. El que sorprèn és que dóna una clau per entrar en la poètica del portuguès.

Messi ha trencat les regles d’allò que es podia fer en el futbol. I no ho ha fet amb la contundència de Kubala o la imaginació de Cruyff, sinó amb una relació amb la 'bimba' que, sembla impossible, però és d’amor. Aconsegueix mantenir-la sempre al peu, i només la deixa anar quan troba un espai que ningú més ha vist. De vegades, ni tan sols el veiem, aquest espai, en la repetició de la jugada…

Doncs bé, Lobo Antunes és un dels pocs escriptors contemporanis que han trencat les regles d’allò que en dèiem ‘literatura’. En una relació amb la paraula basada en l’amor, ha creat uns textos que semblarien impossibles. Les frases es trenquen. Les paraules s’encavalquen. Els significats s’entrecreuen. Etcètera. Tots aquests recursos haurien de donar-nos l’excusa perfecta per deixar el llibre, com fem amb d’altres “clàssics contemporanis, però tan avorrits”. Però no ho fem.

Perquè és veritat que entenem poc allò que narra, però també és veritat que ho entenem tot. I quan ho rellegim, buscant el parany, passa com en les repeticions dels gols de Messi, ho entenem tot millor, però seguim sense entendre gaire res.

I en aquest anar i venir, alguna cosa ens creua per dins. La vida.
Dit això, semblarà una mica banal que em posi a resumir l’última novel·la de Lobo Antunes. El tema és tan potent com les tortures de la Comissió de les Llàgrimes a Angola, i ens arriba a través d’una veu esquinçada, i trencada. Però el sentit només es pot captar llegint-lo. I rellegint-lo. I en acabat, plorant. Amb tanta bellesa trista, és inevitable. Alliberador.

Advertising