Delphine de Vigan: una novel·la que fa molta por

Després de l'èxit de 'Res no s'oposa a la nit' l'escriptora francesa escriu un llibre en què explora els límits de la ficció

Cau un llampec sobre l’aigua. Fa cinc anys que Delphine de Vigan va publicar 'Res no s’oposa a la ni't, un llibre abismal en què va reconstruir la història de la seva mare, la Lucile, des del dia en què la va trobar morta al seu apartament. Era un relat de bogeria i suïcidi, amb un reguer de morts familiars que ens col·locava al límit del precipici, i alhora buscava escletxes de llum allà on tot semblava infern. Es va convertir en un èxit de vendes, i ella en una de les escriptores més sol·licitades del moment. Des d’aleshores, una pregunta l’ha perseguit sense treva: allò va passar de debò? Tothom l’hi demanava. I així se li va acudir la idea de 'Basat en una història real', una novel·la de terror que juga amb la veritat i la mentida. I va d’una escriptora que també es diu Delphine de Vigan, i que es fa amiga d’una dona seductora i misteriosa.

Deia l’escriptor Jules Renard que quan la realitat sobrepassa les cinc línies es converteix en una novel·la. Hi estàs d’acord?
Al cent per cent. Quan escrivim, encara que sigui de la pròpia vida, no deixem de donar-ne una versió, la nostra, esbiaixada per definició. A 'Res no s’oposa a la nit' vaig intentar lluitar contra aquest supòsit, cenyint-me als fets. Però ben aviat vaig descobrir que el passat en brut és inaccessible i que per més que en vulguis treure l’entrellat acabes convertint-lo en una ficció.

En aquest nou llibre ens dius que a l’interior de 'Res no s’oposa a la nit' hi ha una altra història oculta que en algun moment podria sortir a la superfície. És cert?
Quan estava de promoció li vaig explicar a una periodista que 'Res no s’oposa a la nit' contenia un altre relat, un de més perillós i infinitament més complicat d’escriure. Ho va publicar, i molta gent ho va veure i va voler saber de què es tractava, quina era aquesta segona trama que havia quedat en l’interlineat. Així va anar creixent l’ombra d’una novel·la-fantasma que va perseguint la protagonista de 'Basat en una història real'.

Això vol dir que en algun lloc hi ha un inèdit amagat que ens pot fer molt de mal?
Això no ho puc dir. És part del pacte que estableixo amb el lector en aquest llibre, que mai no se sàpiga què és cert i què no. Però sí que et puc dir que cada llibre té el seu moment, que no et pots precipitar ni tampoc adormir. La feina de l’escriptor és detectar el clima oportú per escriure cada història.
 
Perquè cada llibre és un fòssil enterrat sota el fang?
Això ho va dir Stephen King. Va comparar la feina del novel·lista amb la d’un arqueòleg que ha d’anar extraient pedres de sota terra amb molta precaució, amb pincetes. A mi m’agrada més pensar que cada llibre es troba suspès a l’aire, i tu l’has d’anar a robar.

He esmentat Stephen King perquè a Basat en una història real estableixes un paral·lelisme amb 'Misery'. Era una inspiració?
No sé si tant com això. Bé, sí que em va inspirar, però de manera difusa. Jo no havia escrit mai un llibre que fes por. Era el primer cop, i volia que el lector se sentís inquiet per la protagonista, que passés por amb ella. De jove vaig llegir molt Stephen King. Vaig llegir 'Misery' i 'La mitad oscura'. Per mi són obres mestres del suspens. Però a més, i aquest és el punt que més m’interessava, són grans reflexions sobre la condició de l’escriptor. Annie Wilkes, la presumpta psicòpata de 'Misery', no és més que una dona que creu en el poder de la ficció.

Misery va d’un escriptor amb una cama enguixada, retingut en un llit per una fan que es torna boja. Tan perillós és aquest ofici?
Pot arribar a ser-ho, però en un altre sentit. És cert que en el relat de Stephen King, que és pur terror, hi ha una amenaça física, una dona que empunya una destral. En el meu, l’amenaça és més dolça i sibil·lina, perquè comença amb dues dones que es coneixen en una festa, i es fan amigues inseparables, com aquelles relacions que tens en l’adolescència, que tenen un vincle gairebé carnal i possessiu.

No vull explicar gaire, però podríem dir que, com Annie Wilkes, aquest llibre també es nodreix de la ficció, oi?
Sempre he tingut la impressió que jo estic feta del record de les meves lectures, o que aquest record es confon amb el món real. Em costa fer-me una idea de la nena que vaig ser, però en canvi no oblidaré mai com vaig plorar en el tren amb què anava de casa del pare a la de la mare amb el final de 'L’últim dels mohicans'. És com si hi hagués un tros de mi guardat a dins. Com si una prestatgeria amb llibres fos un arxiu vital.

Això em fa pensar en el valor que dónes sempre al document. Un diari personal, uns quaderns d’anotacions, una gravació...
M’agraden aquestes eines de reconstrucció de la història, les pistes del detectiu. Perquè d’una banda són proves fidedignes, però alhora un cop estan dins del relat no són més que un altre testimoni, un punt de vista fracturat. A 'Res no s’oposa a la nit' hi havia la col·lecció de cassets que el meu avi havia gravat per a una de les seves filles, que d’alguna manera jo esperava que m’ajudessin a comprendre més coses. Però, escoltant-les, només hi trobava el que el meu avi volia explicar, la seva part de veritat.

Al final acaba sent un material tan enigmàtic com la novel·la-fantasma. O com el tatuatge en forma de rellotge que la teva mare duia al canell, que descrius a Res no s’oposa a la nit.
Exacte. Sobretot el tatuatge. Quan era petita, em resultava especialment singular i misteriós. En aquella època ningú no portava tatuatges, i es consideraven signe de marginalitat, una marca estranya. A més aquell tatuatge estava a sobre d’una cicatriu d’un accident de trànsit, tapant una altra petjada, fent callar un altre record traumàtic.

Ens movem en l’espectre de l’autoficció. Com hi encaixa el fet que el teu primer llibre, Els dies sense fam, sortís sota pseudònim?
El cas d’Els dies sense fam era una mica diferent, perquè tot i que em vaig inspirar en la meva experiència amb l’anorèxia estava redactat en tercera persona, i quinze anys després que jo vencés la malaltia. La idea de signar-lo amb un altre nom, el de Lou Delvig, em va venir més tard, en el moment de publicar-lo.

Per què?
Pel meu pare. Vaig pensar que no li agradaria que el seu cognom, que també és el meu, sortís tan exposat.

Roman Polanski està fent una pel·lícula de 'Basat en una història real', amb guió d’Olivier Assayas. Com va la cosa?
La cosa va bé. El guió està acabat, i el rodatge començarà a mitjans de novembre. Polanski té ganes de fer-la molt de pressa, com totes les seves pel·lícules. A ell li agrada treballar ràpid, ja ho explica a les seves memòries, que això del cine ha de ser un art eficaç. La seva dona, Emmanuelle Seigner, farà el paper de Delphine, i Eva Green el paper de l’amiga.

No se m’acudeix un càsting més encertat.
A més, em sembla que Polanski vol jugar a caracteritzar-les d’una manera molt similar, a fer que es confonguin, a burxar una mica en la part del desdoblament i la identitat.

Comentaris

0 comments