Dones de Barcelona que ho van petar i ens van obrir camí

El nomenclàtor de totes les ciutats és un clar reflex del desequilibri de gènere de la nostra societat. A Barcelona només un 8,3% aproximadament dels carrers tenen nom de dones, i això que en els últims anys s’ha fet una clara aposta per incorporar-ne de noves. Antigament, si un carrer tenia nom de dona, probablement era el d'una reina o una santa i, amb prou esforç, el d’alguna pionera en això de la lluita feminista, com Federica Montseny, la primera dona que va arribar a ser ministra a Espanya l’any 1936, o Maria Aurèlia Capmany, que a més de ser una escriptora polifacètica va ser activista política, va ocupar la regidoria de cultura a l’Ajuntament de Barcelona durant la transició i va formar part de la Diputació.

Avui dia, aquesta llista es completa amb incorporacions de dones que han viscut a l’ombra. Com Gerda Taro, la fotògrafa que va retratar la Guerra Civil amb unes fotos que signava la seva parella Robert Capa. O Emilia Llorca, dirigent veïnal de la Barceloneta, a més de presidenta de la comissió de festes del carrer dels Pescadors, a qui ara els seus veïns poden recordar cada cop que trepitgen el seu carrer i explicar a les generacions futures qui va ser. Esperem que aquesta línia de canvis en el nomenclàtor de totes les ciutats vagi en augment i algun dia assoleixi l’equilibri.

Les primeres dones que van ocupar espais fins aleshores només oberts per a homes no només ho van tenir difícil sinó que, amb els anys, no sempre se’ls hi ha reconegut el mèrit. Per exemple... qui va ser la primera dona llicenciada en medicina a l’estat espanyol? I la primera aviadora? O, quan va haver-hi per primer cop una dona bombera a Catalunya? Aquestes preguntes tenen noms i cognoms femenins com a resposta, però no tothom els coneix perquè, entre altres coses, potser no hi ha cap monument ni cap carrer que ho recordi.

La primera dona metgessa amb títol va ser la catalana Dolors Aleu, encara una gran desconeguda. Si voleu descobrir-la bé, el llibre Soc la Dolors Aleu (Ajuntament de Barcelona), de l’Anna Montserrat i amb il·lustracions de Marta Barceló, mostra una mirada d’ella molt particular i li fa justícia. A la primera aviadora catalana, la Maria Pepa Colomer, que va començar a volar el 1931, ningú li ha dedicat un llibre, tot i que seria interessantíssim, el que sí té són uns jardins amb el seu nom a la Sagrera. Pel que fa al foc, cap dona no va poder enfrontar-s'hi com a bombera a Catalunya fins que l’arquitecta Cecília Egea es va capficar, l’any 1989. D’això no fa tant... Elles són només tres dones de tantes altres que han obert camí i caldria reivindicar.

Tot i que la cultura i el món de la comunicació poden semblar uns dels àmbits més democràtics i integradors, i aquests siguin probablement els espais on recordem més noms femenins, els llocs de direcció o les primeres files gairebé sempre han estat liderades per homes. Una de les pioneres en el món editorial va ser Maria Luz Morales, periodista i escriptora que va dirigir La Vanguardia durant la Guerra Civil i que té l’honor de ser l’única dona al front d’aquesta publicació en la seva història. Més recent és la direcció de TV3 de Mònica Terribes, des l’any 2008 i fins al 2012, que també continua sent l’única dona en la llista de directors de la Corporació.

Quan ens diuen això de “dones a la cuina”, podem pensar que els fogons són territori femení, però ni tan sols aquí es reflecteix en el lideratge. La primera dona xef reconeguda tant a Catalunya com a la resta de l’estat (i moltes més fronteres enllà), va ser la Carme Ruscalleda, que també té el mèrit de ser la primera en obtenir estrelles Michelin.

I si anem al teatre, tots recordem l’actriu Margarida Xirgu, pionera en la direcció teatral i fundadora de companyia pròpia a principis del segle XX. Ja en aquest segle XXI, l’any 2003, Semolina Tomic va fundar l’Antic Teatre com un espai de creació que ella dirigeix. L’any 2003, la coreògrafa Lydia Azzopardi, amb Cesc Gelabert, va co-dirigir el Mercat de les Flors i va ser la primera dona al capdavant d'un teatre públic. Però no va ser fins al 2010 quan un tercer va nomenar una única dona com a directora artística d’un teatre català. El repte el va assumir la directora i dramaturga Carol López, que va estar al front de La Villarroel fins al 2013. I el camí que ella va obrir encara avui dia l’han pogut seguir poques dones, com la Carme Portaceli, que va arribar a la direcció del TNC l’any 2021. El Teatre Lliure, per exemple, mai ha estat dirigit per una dona. I és que aquest vidre costa de trencar.

Tot i que el trajecte no sigui fàcil, les dones s’entesten en seguir endavant per tots els camins possibles, i en el món de la cultura ho estan fent molt bé. Podríem recordar molts noms que fan història dia a dia, com Pepa Plana, un referent com a clown i impulsora del Festival Internacional de Pallasses d’Andorra. O Mari Chordà, la primera artista catalana en exposar sense vergonyes la sexualitat femenina amb una mirada lliure. O Eugènia Balcells, que ha mort fa només uns dies deixant un immens llegat com a pionera en l’àmbit de la creació audiovisual catalana.

I si mirem al cinema, podem fer-ho amb orgull. Si Isabel Coixet és la primera cineasta catalana internacional (i també una de les primeres a nivell europeu), Carla Simon pot vanagloriar-se de tenir tres títols al top 5 de pel·lícules catalanes més taquilleres, i Marta Batllebó-Coll pot presumir de la seva mirada cinematogràfica lèsbica que trenca barreres. Elles són només una petita mostra de tantes dones que s’ho han guanyat a pols.