El crit de l'ocell domèstic

Maksim Óssipov
Trad. Arnau Barrios
Club Editor
222 pàg. 18 €

Un bon conte no ha de titiŀlar, com la gelatina. I els cinc que formen 'El crit de l’ocell domèstic' de Maksim Óssipov (Moscou, 1963) no s’agiten amb cap lleu tremolor, al contrari. Paren ferms recreant la vida d’un país, Rússia, i d’una gent que sí que titiŀla. L’autor és metge –com ho era Txékhov, com Bulgàkov– i això el posa a la mateixa renglera que uns predecessors convertits ja en grans clàssics. Però el que de debò els uneix és el talent: la capacitat no tan sols per contar bé una història sinó per desentranyar-la i transcendir-la. “És quan fan ruta que els ocells domèstics les passen putes. Perquè llavors coincideixen amb ocells fers, rapinyaires, i aquestes trobades deixen record, per la inesperada bondat o per una maldat mai vista”. D’ells, dels domèstics, dels fers, de tots, tracta el llibre. I de la inesperada bondat però sobretot de la maldat mai vista i de com, a pesar d’això, el món no rebenta, el món va així, tant a Moscou com a províncies, on viuen els protagonistes d’aquests contes relatats per un narrador que és sovint un metge, com l’autor, i on surten escaquistes, gitanes i fins i tot un director d’escena. Tal com diu Svetlana Aleksiévitx, la prosa d’Óssipov és un diagnòstic implacable de la vida russa. Potser entendre’l i entrar-hi no resulta fàcil. Però un cop dins l’esforç inicial té una magnífica recompensa.