Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El crit de l'ocell domèstic

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

El crit de l'ocell domèstic

El crit de l'ocell domèstic

Maksim Óssipov

Per Gemma Casamajó
Advertising

3 de 5 estrelles
Maksim Óssipov
Trad. Arnau Barrios
Club Editor
222 pàg. 18 €

Un bon conte no ha de titiŀlar, com la gelatina. I els cinc que formen 'El crit de l’ocell domèstic' de Maksim Óssipov (Moscou, 1963) no s’agiten amb cap lleu tremolor, al contrari. Paren ferms recreant la vida d’un país, Rússia, i d’una gent que sí que titiŀla. L’autor és metge –com ho era Txékhov, com Bulgàkov– i això el posa a la mateixa renglera que uns predecessors convertits ja en grans clàssics. Però el que de debò els uneix és el talent: la capacitat no tan sols per contar bé una història sinó per desentranyar-la i transcendir-la. “És quan fan ruta que els ocells domèstics les passen putes. Perquè llavors coincideixen amb ocells fers, rapinyaires, i aquestes trobades deixen record, per la inesperada bondat o per una maldat mai vista”. D’ells, dels domèstics, dels fers, de tots, tracta el llibre. I de la inesperada bondat però sobretot de la maldat mai vista i de com, a pesar d’això, el món no rebenta, el món va així, tant a Moscou com a províncies, on viuen els protagonistes d’aquests contes relatats per un narrador que és sovint un metge, com l’autor, i on surten escaquistes, gitanes i fins i tot un director d’escena. Tal com diu Svetlana Aleksiévitx, la prosa d’Óssipov és un diagnòstic implacable de la vida russa. Potser entendre’l i entrar-hi no resulta fàcil. Però un cop dins l’esforç inicial té una magnífica recompensa.
Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising