0 M'encanta
Guarda-ho

El llibre dels finals

Joan Bodon

El llibre dels finals
Joan Bodon
Club Editor
160 pàg. 16,50 €

Traduït de l’occità per Joan-Lluís Lluís, 'El llibre dels finals' de Joan Bodon (1920-1975) –"l’últim mohicà", "una eruga sola dins la poma"– és una novel·la breu, de frase curta i sincopada, sobre el doble motiu dolorós de la desaparició d’una llengua (l’occità dels trobadors provençals cultivat en ple segle XX) i dels seus parlants. Som a Clarmont d’Alvèrnia, a l’extrem nord d’Occitània, "pàtria esquarterada", escenari on el narrador camina i, malalt de càncer, es beu els seus  darrers dies de vida. Més que dos crepuscles, Bodon pinta dues fases terminals, la biològica i la lingüística, a través de l’única salvació: la literatura.

Estructurada en tres parts, fila la trama amb citacions de poetes occitans medievals (de Guilhem de Peiteus a Jaufré Rudèl i Arnaut Danièl), somiejos inconsistents i molta solitud. L’estil modern de Bodon descarrega el tema de la identitat trossejada: no queda occità per enlloc. Atesa la dimensió universal del conflicte, el narrador s’adreça a la humanitat sencera i li fot queixalada existencialista: les meuques ("les mosses") li fan conèixer la ciutat, com el vi omnipresent. Bodon encén el símbol: "Qui és la prostituta sinó la llengua d’Oc? La filla del castell ara jau al bordell". Canvia sovint d’hotel però no s’allunya mai ni de l’església ni del "niu de les perdius" (per si li abelleix pagar-se’n una). Fet i fet, allò que s’assembla a l’amor també és amor, es diu el narrador, malgrat que el seu plaer tingui gust de podridura i la natura de l’home sigui lluitar contra la natura.

El temps ja no compta per a ell: no espera res. El món se li ha escolat entre els dits. Ha desistit de lluitar la batalla vana en què ningú no li planta cara. Al llibre tot hi agonitza, tot s’acaba: l’ampolla de vi, els bars i els cafès, la màquina de música, les lliçons del llibre de ciències, els llumins. Per contra, el narrador enfebrat mai no vol anar a jaure, com si la nit fos un mal presagi. Ell prefereix llucar cuixes i entenebrir la ment amb el seu company de fatigues, el Capellà de Cotofuny, amb qui sempre es troba per atzar, tanca els tuguris i comparteix mosses manyagues. Una ventada d’idees per aprendre a creure d’altra manera.

Comentaris

0 comments