El punto ciego

Com a crític, Javier Cercas s’assembla més a un cartògraf que no pas a un explorador. A l’assaig 'El punto ciego', que recull cinc conferències que va dictar a Oxford el 2015, sembla més còmode buscant arguments per bastir els més que sòlids fonaments del cànon occidental que aventurant-se en nous territoris, o si més no suggerint aproximacions innovadores. Cercas aborda aquí els seus neguits habituals: la discussió bizantina sobre si 'Anatomía de un instante' és una novel·la, la devoció per Vargas Llosa, la funció social de l’intel·lectual (tan necessari com els metges i els professors, avisa) i el vigor revolucionari d’'El Quixot'. L’aportació de Cercas és el que anomena la teoria del punt cec, que és el leitmotiv de l’assaig: tota gran novel·la té al seu nucli una contradicció o ironia fonamental que és irresoluble, un punt cec (Don Quixot és boig o sap el que es fa? Josef K és culpable o innocent?). És aquesta contradicció, diu Cercas, la que dóna coherència i força a l’obra, i la que fa que aquestes obres siguin una eina fonamental per conèixer la realitat. Darrere d’aquest joc de paradoxes una mica tautològic sembla ocultar-se una elaborada justificació per tal que el cartògraf Cercas pugui situar-se ell mateix al mapa de la literatura universal. Un assaig en tot cas recomanable per a aquells que vulguin aprofundir en el seu univers.