Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El secreto de la modelo extraviada

El secreto de la modelo extraviada

Eduardo Mendoza

El secreto de la modelo extraviada
Per Marià Veloy |
Advertising

El sectreto de la modelo extraviada
Eduardo Mendoza
Seix Barral
320 pàg. 18,50 €

Mendoza publica 'El secreto de la modelo extraviada', la cinquena aventura del seu detectiu sense nom. El mateix autor ha explicat que aquest personatge ja apareixia com a secundari a 'La verdad del caso Savolta', i ens en dóna una definició immillorable: “Un confident de la policia que estava boig, però no era un ximple. Un home sense nom capaç de sobreviure sense cap arma excepte la del seu propi ingeni”. A aquesta definició inserida en la tradició picaresca, només s’hi pot puntualitzar fins a quin punt ha crescut, aquest personatge.

37 anys després de resoldre 'El misterio de la cripta embrujada', el detectiu a qui l’autor considera un dels seus millors amics és molt més que un passatemps o una boutade. Les seves desgràcies dibuixen un dels frescos més vius, més punks i més estrafolaris de la Barcelona de finals del XX i principis del XXI. Aquest nou volum es divideix en dues parts. En la primera, situada poc abans dels Jocs Olímpics, trobem l’home que estimava les pepsi-coles, injustament tancat en el manicomi, i amb greus dificultats per entendre el fenomen del fúting. Fent un salt a l’actualitat, en la segona part ha perdut la perruqueria que regentava, i es guanya la vida com a repartidor d’un negoci xinès –i no, no és l’Espanyol–. Totes dues, però, tenen un cas en comú: l’assassinat d’una model que desprèn l’inconfusible olor de les clavegueres de l’així anomenat oasi català.

També té molts dels elements que n’esperem els seguidors: un hilarant ús de la prosopopeia combinat amb acudits dignes del 'TBO', lloros garlaires, girs rocambolescos, entranyables tipus del lumpenproletariat, policies cafres… La principal novetat d’aquet volum, penso, és el to crepuscular amb què es descriu, a la segona part, la nostra ciutat del turisme, la crisi i la independència. La melancolia és inevitable, però, com si Charlot s’hagués colat a 'Ciutadà Kane', la seva veu ingènua i descreguda aconsegueix arrencar-nos un somriure a cada pàgina. El resultat, en fi, confirma el que fa temps que sabem. Eduardo Mendoza no només és un mestre de la narració, també és un geni de l’humor.

Advertising