Els 6 llibres del 2016

Una sorpresa, una novel·la efervescent des de la primera pàgina. Sebastià Portell és un mallorquí de 24 anys, a qui coneixíem –i admiràvem– pels contes de 'Maracaibo' i el relat 'CONY (Cal oblidar Nova York)' dins del llibre tríptic 'La recerca del flamenc'. Però amb 'El dia que va morir David Bowie' (Labreu edicions) ha trencat tota barrera possible. Sense prejudicis, i amb molt de morro, combina converses marranotes de Grinder amb fragments del manual franquista 'La perfecta ama de casa', relats llicenciosos sobre claus de discoteca i un flirteig diví amb 'L'adolescent de sal' de Biel Mesquida. Té un principi dels que et claven a la cadira, que té lloc al passadís d'un hospital, o més concretament en el cap d'un personatge que espera un possible diagnòstic de sífilis, mentre s'imagina que la sang de la seva mostra s'escampa per les parets blanques que té al davant. Deixeu-vos-hi arrossegar.

L'acció se situa a Califòrnia, a finals dels 60, en el ranxo d'una secta pollosa on tothom té els ulls com xinxetes a causa de l'àcid. Hi ha un guru, en Russell, que toca i la guitarra i dóna les ordres. I hi ha una cort de noies, que van amb els peus grisos i els mugrons a la vista, i mengen el que troben remenant cubells d'escombraries. Des del principi sabem que la història acaba amb un homicidi múltiple: el cadàver d'un nen que encara té els espaguetis del sopar a mig digerir i un cor pintat a la paret amb la sang de la mare. Inspirant-se en els crims de Charles Manson i els seus sequaços, en el tràgic assassinat de Sharon Tate quan li faltaven dues setmanes per donar a llum, Emma Cline escriu la seva primera novel·la, 'Les noies' (Anagrama Llibres). Té només 27 anys, i cada frase del llibre és verinosa com una mossegada de serp. No li perdrem la pista.

Els relats de Lucia Berlin són una de les experiències més salvatges que hem viscut aquest any. El més famós, 'El meu jokey', tracta d'una infermera que acull en els seus braços un home diminut. Però hi ha altres moments d'alta tensió, com la descripció d'una escena de sexe subaquàtic amb un instructor de busseig que quan s'escorre deixa un rastre de semen estenent-se per l'aigua com una alga. No hi ha una sola ratlla d'aquest 'Manual per a dones de fer feines' (L'Altra Editorial) que no atrapi per la seva monstruositat. El millor conte, potser, és el d'aquella nena a qui acaben d'expulsar d'un col·legi de monges i se'n va a fer d'ajudant a la consulta del dentista del seu avi. Una nit, aquest avi li demana que li tregui totes les dents de la boca amb unes tenalles. I ella ho fa, mentre l'avi riu de tan borratxo que va, amb les genives descobertes.

A les mans, un llibre que pesa, en tots els sentits. A la llengua, el gust fred del canó d’una pistola. A 'Patria' (Alfaguara), Fernando Aramburu ens explica la tragèdia d’una terra en clarobscur, que és Euskadi, en els anys més foscos del conflicte armat. En el centre del relat, trobem dues famílies, cadascuna amb la seva matriarca. Una és vídua d’una víctima d'ETA, i l’altra mare d’un terrorista. Entre l'una i l'altra, les misèries es multipliquen. Una filla que va patir un ictus i es va quedar lligada en una cadira de rodes, i una altra que no va voler anar al funeral del pare. Els anys que cauen sobre un hort enfangat on algun dia algú va construir una presa de formigó per evitar inundacions en dies de tempesta. Sense caure en maniqueismes ni buscar culpes històriques, Aramburu ens fica en un indret temible. La pau, aquí, no existeix per a ningú.

Ja fa temps que els d'Edicions del Periscopi van assumir el repte de reivindicar l'obra de David Foster Wallace. Sens dubte, parlem d'una de les grans veus de la literatura contemporània, reverenciat 'autor d'una de les cròniques més hilarants mai escrites, 'Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer'. Amb aquesta antologia de contes, l'últim Sant Jordi es va presentar més animat que mai. Recupereu el primer relat, el del noi que es dedica a encendre mistos amb les cuixes de la seva nòvia, just abans que li llepi el penis, debatent-se entre el trauma d'infància i una escena en una sala de concerts que posa els pèls de punta. O bé fixeu-vos en la historieta que té lloc en el 'backstage' d'un concurs televisiu, amb una participant ben estrambòtica que s'emporta tots els premis. Demaneu-ne les obres completes als Reis!

Ens queda clar que Mathias Enard és el digne successor dels grans intel·lectuals europeus, com Claudio Magris. L'any 2008 es consagrava amb 'Zona', una novel·la que aixecava les pedres del Mediterrani, batent el terreny allà per on van passar Hanníbal, Ibn Battuta i Napoleó. Després, va venir el 'Carrer Robadors', que era el viatge d’un emigrant marroquí que volia arribar a Barcelona. El relat començava a Tànger, al cafè Hafa, amb vistes a la costa de Tarifa, i acabava en un dels trams més foscos del Raval. Ara torna a la càrrega amb 'Brúixola' (Empúries), una simfonia oriental tan ambiciosa com 'Les mil i una nits', que li va suposar el premi Goncourt, el més prestigiós de les lletres franceses. Tracta d'un orientalista, fumador d'opi, que en una vetllada d'insomni, i amb el cap mig emboirat per la droga, es dedica a recordar un antic amor.