Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Enrique Vila-Matas: 'Sobreviure a la teva ciutat'

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Vila-Matas

Enrique Vila-Matas: 'Sobreviure a la teva ciutat'

Els escriptors prenen la paraula. En aquest relat, Enrique Vila-Matas ens parla de la transformació de Barcelona

Advertising

La percepció que has sobreviscut a la ciutat de la teva joventut és una experiència moderna. En una entrevista del 1984, Gil de Biedma deia que qui va parlar d’aquesta experiència per primera vegada va ser Baudelaire a 'Le cigne'. Al final d’aquest poema, apareixia la inquietud per uns canvis a París que anunciaven aquesta sensació que arribava amb els nous temps i ha arribat fins als nostres: la impressió que segueixes aquí, a la teva ciutat natal, però aquesta en realitat ja no existeix, s’ha esvaït radicalment. Et van advertir alguna vegada que això passaria?

No sé si és el meu deure, però m’agradaria explicar a la nostra alegre comunitat de patinadors psicòtics que la barbàrie a Barcelona es va desencadenar definitivament a principis dels 80 quan va augmentar el ritme de la dinàmica mercantil que l’ha anat portant a les últimes dècades a desaparèixer cada dos per tres per ser reemplaçada per successives Barcelones, sempre diferents i cada vegada més allunyades de certa alegria i bellesa. Ara, és com si visquéssim instal·lats en el deliri, obsessionats a esborrar, a excepció de Gaudí i de les ruïnes del Born i l’escapçat franquisme, qualsevol empremta del nostre complex i de vegades molt seductor passat.

Vaig accedir al poema 'Le cigne' quan el desembre del 1984 el vaig trobar citat en aquesta entrevista en què Gil de Biedma també deia que l’estimulava passejar, “pulsar la vida en las calles, aunque por desgracia cada día en Barcelona hay más automóviles que paseantes”.

Més automòbils que passejants! Què diria ara quan hi ha més bicicletes, 'longboards', sabatotes amb grilló, 'segways', 'skates' i guiris amb coet propi que senzills passejants?

Partidari com sóc del passeig a peu, que em sembla la forma més natural i primitiva de desplaçar-se i també l’activitat més creativa de totes, considero que el millor de les caminades és que serveixen per pensar, ja que no per res porten incorporat el ritme de la velocitat humana. De fet, fins a l’arribada dels puerils Pokémons, el passeig era l’única activitat no colonitzada per l’economia capitalista, ja que per caminar no es venia res d’especial, i això que existia ja un mercat al voltant de menjar, beure, córrer, dormir...

Caminar a Barcelona serà aviat com llegir un llibre, tota una excentricitat; la gent es farà 'selfies' amb els escassos vianants que quedin. Vist això, no seria estrany que aviat, a semblança del carril bici, es creés el carril vianant. Com si ho veiés: una via residual per a uns éssers ja gairebé exterminats. Si apareix aquest carril vianant –que naturalment a qualsevol 'gilipolles' amb rodes se li permetrà invadir-lo–, serem davant un senyal ja definitiu que la ciutat, influïda pel seu sant patró Gaudí, és la germana bessona del deliri.

Per Enrique Vila-Matas
L'autor ha publicat 'Marienbad eléctrico' (Seix Barral). 128 pàg. 16,50 €.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising