Entrevista a David Vann

'L'aquari' és un conte de Nadal terrorífic, una història familiar cruel ambientada a Seattle als anys 90
David Vann
© Irene Fernandez
Per Josep Lambies |
Advertising

Els ulls blaus, com dos d’aquells forats rodons que fan al gel els pescadors d’Alaska, de bon matí, per tirar la canya. El somriure lluminós, com un engany. David Vann no és cap humorista. És un escriptor tràgic. Des del seu debut amb 'Sukkwan Island', un llibre inspirat pel suïcidi del seu pare, ens ha trepitjat la boca, tractat a bufetades, fet sentir la còlera divina. Ara publica 'L’aquari', una novel·la que comença amb una nena de 12 anys i un vell amb les mans inflades i plenes de taques marrons que miren peixos tropicals en un aquari, a Seattle. A fora neva, gela. S’acosta Nadal. No sabeu el que us hi espera.

He vist fotos teves de petit pescant amb el teu pare. Allà es va despertar la teva afició per la ictiologia?
A casa, quan jo tenia 12 anys, hi havia set aquaris, repartits per totes bandes. Em passava les nits en vetlla observant els peixos, i els caps de setmana era l’encarregat de netejar els tancs. Després, esclar, tres dies a la setmana agafàvem les canyes i anàvem de pesca. Jo vaig créixer a Alaska, a Ketchikan, i tothom feia el mateix. Els peixos formen part dels records de tots els nens de la meva generació, i han alimentat la meva imaginació des de sempre.

Què passa quan llences l’ham?
El misteri. El meu avi una vegada va treure de l’aigua una mena de tonyina que pesava més de 100 kg. Jo he vist peixos molt grans sortint de les profunditats, emergint de sobte a la superfície i deixant-nos bocabadats. Ara penso que aquests peixos són com el fet d’escriure, un acte sense premeditació, com un monstre que apareix de sota l’aigua sense que tu te l’esperis.

Acostumes a situar les teves històries a Alaska. Què fa que 'L’aquari' passi a Seattle?
Des d’un punt de vista geogràfic, no deixa de ser un destí connectat. L’aeroport de Seattle era un peatge obligatori si volies anar des d’Alaska cap a qualsevol altra banda dels EUA. Hi agafàvem tots els enllaços aeris. D’altra banda, em volia allunyar dels paisatges essencials de la meva vida perquè, a diferència dels relats de 'Legend of suicide' i 'Caribou Island', aquesta novel·la no està vinculada amb cap història de la meva família. Havia de passar pàgina. Aquest no és un llibre rural.

Tanmateix, tampoc no em sembla un llibre gaire urbà.
Volia experimentar amb la imatge d’una ciutat submergida sota l’aigua. La narradora és la Caitlin, una nena que ens explica la història vint anys després, i que ens descriu el Seattle de la seva infància com una ciutat naufragada, on les persones semblen peixos lletjos i els cinemes amb les seves balconades són cavernes oceàniques.

No ens enganyarem, però. 'L’aquari' és una novel·la cruel, de vegades terrorífica, asfixiant. I tot i així ens parla del perdó.
En aquest sentit, potser sí que està basada en un aspecte autobiogràfic. La meva mare i jo vam estar molt de temps sense parlar-nos. Fa dos anys que ens vam reconciliar, que vam decidir perdonar-nos i assimilar el que havia passat entre nosaltres. Aquesta vegada, per primer cop, no he escrit un llibre del tot tràgic. Els personatges passen per moments penosos, però acaba en un punt prou conciliador.

A més, passa pels volts de Nadal. Hi ha rens i avets, i un home de les neus. És una distorsió escatològica dels contes de Dickens?
Increïble, oi? Quan me’n vaig adonar, no m’ho podia creure. El llibre estava enllestit i de sobte vaig veure que tractava d’una família que torna a seure junta a taula per Nadal. És una epifania nadalenca, i mentre l’escrivia jo no ho sabia. Però tot té una explicació. En el meu llibre anterior, 'Goat mountain', vaig sentir que tocava l’infern amb la punta dels dits.

Va ser un llibre incendiari?
Per a algú amb una educació cristiana tan forta, sí. 'Goat mountain' era una versió diabòlica del mite de la Santa Trinitat, ambientat en un ranxo. Hi havia un déu encarnat en un avi, l’esperit sant que era el cérvol i un home que moria al principi que era la referència al martiri de Crist. Ara estic content d’haver fet una cosa com 'L’aquari', que soni bonica. Em fa feliç.

M’incomoda una mica admetre que 'L’aquari' és un llibre bonic. De fet, no n’estic gens segur. Té moments molt grotescos.
És, com deies, una història sobre el perdó. I el perdó té molts peatges. 'L’aquari' no ens parla de gent dolenta, però sí que té una arrel en la tragèdia grega, en històries com 'Medea'. Són personatges que se senten irats, superats, i actuen per ràbia. Estan fora de control. Tenim una dona que amb 14 anys va haver de cuidar la seva mare quan es moria de càncer en una cabana sense electricitat. Ara vol fer que la seva filla entengui el calvari en què de sobte es va convertir la seva vida. Aquesta dona haurà d’aprendre que el perdó consisteix a deixar de buscar venjança, per injust que sigui el passat.

I a tu, com a autor, no et vénen ganes d’aturar-la, que pari de fer mal?
Esclar. Hi havia escenes que em desesperaven. Per exemple, hi ha aquell moment en què la mare es caga a sobre, al llit, i fa que la nena ho netegi. Jo no volia que passés res d’això. Però així és com ho vaig veure i el lector ho havia de sentir de la mateixa manera.

Què vol dir que així ho vas veure?
Amb aquest llibre em va passar una cosa molt estranya, i és que vaig tenir visions. Primer només eren unes pinzellades, una nena i un vell que miren peixos exòtics i els comparen amb certes conductes humanes. Aleshores no tenia ni idea de quin seria l’argument, però el vaig anar escrivint tal com se’m va anar apareixent. De vegades fins i tot he tingut la sensació que era obra d’una altra persona. I encara ara, si la torno a llegir, sé que hi ha quatre o cinc moments en què ploraré.

Perquè l’escriptura és com un peix que surt de l’aigua i et mossega, oi?
Sí, mai no saps què en trauràs. Això ho vaig descobrir escrivint 'Sukkwan Island', el meu primer relat. Abans em pensava que el procés d’escriptura consistia, sobretot, a planificar i revisar. Però 'Sukkwan Island' em va ensenyar que el que importa és el que hi ha al mig. Vaig començar a pensar aquella història a partir del suïcidi del meu pare, imaginant que haguéssim passat uns mesos junts abans de la seva mort. Jo estava convençut que el llibre acabaria, com la realitat, amb el pare traient-se la vida. Però tu saps que no és així. L’altre desenllaç, el definitiu, em va sorprendre tant a mi com pugui sorprendre al lector.

Has escrit vuit llibres en vuit anys. Com t’ho has fet?
Disciplinant-me. Treballant cada dia. Per sort, mai no he patit un bloqueig creatiu. Sempre he tingut por que m’arribés una situació de temor a la pàgina en blanc, però atès que no m’ha passat mai començo a creure que és un mite, o que aquells a qui els passa no són escriptors de debò. Abans de 'Sukkwan Island' jo era capità d’un vaixell, navegava. La meva feina d’ara és la mateixa d’aleshores, és igual que contemplar el mar, hi hagi tempesta o bonança, entomant les onades sense perdre rumb.

L'aquari
Trad. Yannick Garcia
Ed. del Periscopi
280 pàg. 18,90 €

Advertising