'Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres', Irene Solà
Anagrama
184 pàgs. 17,90 €.
Ho tenia difícil, Irene Solà, després d'aquella meravella anomenada 'Canto jo i la muntanya balla', aquella novel·la tel·lúrica on fins i tot les bèsties parlaven. Allà ens va donar entrada a un món embruixat, de dissorts i enyorances, a una terra que s'expressava. Un món que a 'Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres' explota a través d'una nissaga de dones de muntanya, habitants d'un mas enclotat, destruït i tornat a aixecar múltiples vegades, que repassa més d'un segle de neguits, de guerres, presons, fugides i ajusticiaments, de bandolers i emboscats, de dones que esperen i de dones que han de sobreviure com sigui, fins i tot pactant amb el dimoni.
Perquè podríem dir que la Joana, la Margarida o la Bernadeta van ser bruixes, però tot seria massa senzill. Aquí, el diable no només apareix com un cabró, un toro o un gat de tres colors, sinó que s'olora, se sent. Les escenes de les aparicions, de contacte, són tan vívides que l'arribem a ensumar, i, si estem llegint la novel·la de nit, no sentirem por, sinó una curiositat immensa. És tal la majestuositat del maligne des de la prosa de Solà, que més que esfereir, desperta.
"S'esborraria el record del mal?"
L'escriptora sembla que hagi escrit aquesta novel·la per respondre la pregunta que es fa Mercè Rodoreda al final de 'Quanta, quanta guerra...': “¿S'esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l'ànima?”. Les seves dones el porten a dins, per mor del pacte de la Joana. I nosaltres, humils lectors, no podem fer res més que embriagar-nos amb una història, una novel·la, on el temps fa el que li dona la gana, així com els seus personatges femenins, lliures, per fi, gràcies al diable. Quan l'acabeu, voldreu tornar a començar-la.
NO T'HO PERDIS: Els llibres que t'has de llegir aquest mes
