1. 'L'aigua del llac no és mai dolça', Giulia Caminito
La Gaia té tres germans, una mare abassegadora i un pare en cadira de rodes. Estudia fort i no es deixa intimidar. És pobra, sí, però a casa faran mans i mànigues perquè pugui tirar endavant. De petita, a Roma, a recer de l'Antonia, la mare, i del seu admirat germà gran, en Mariano. De gran, als afores de la capital italiana, a Anguillara, a la recerca de l'amor i de l'amistat vertadera. Una noia com tantes altres, però que Giulia Caminito rescata de l'anonimat per oferir-nos-la en una novel·la que parla del mateix que les històries d'Annie Ernaux, de la vergonya de classe, dels problemes de les dones normals, d'una vida on res no és de franc.
A 'L'aigua del llac no és mai dolça', els moments èpics són per a l'Antonia, aquesta mare d'esquerres que és capaç de netejar un cau de rates per a la família, enfrontar-se als poders públics i anar a buscar el Mariano a Gènova per rescatar-lo d'aquella infausta cimera del G8 a Gènova que va posar fi a la vida de Carlo Giuliani. La violència va a càrrec de la Gaia, que mai no es deixarà trepitjar, ni pels nois ni per les noies.
Ella serà l'esperança, qui podrà sortir del pou, cosa que entomarà amb responsabilitat, sense oblidar mai d'on ve, avergonyida de convidar les amigues a casa o els nois amb qui surt. Perquè a Anguillara i a l'institut haurà de conviure amb gent de diners i persones com ella, i suportar la humiliació, dels companys, dels professors, de tots els que tenen més. I ni una bona formació en lletres li traurà de sobre l'estigma de la pobresa. Caminito ha escrit una novel·la excel·lent sobre el fracàs del somni europeu.
Trad. de Mercè Ubach. L'Altra. 288 pàgs. 21,90 €.
