Expo 58

Expo 58Jonathan Coe
Trad. Mauricio Bach. Anagrama.
306 pàg. 19,90 €

En una paròdia hi ha dues parts: l’objecte parodiat i el subjecte que parodia. Quan la paròdia funciona, el subjecte és capaç de mostrar el costat més risible de l’objecte. Vegeu el Woody Allen de 'Com acabar amb la cultura d’una vegada per totes', el Mendoza de l’humor o, ¿per què no?, un esquetx del Polònia. Per contra, quan la paròdia no funciona, l’objecte acaba imposant el seu pes sobre el subjecte. La pel·lícula 'Crueltat intolerable': el gènere parodiat és tan plumbi, que no queda espai per a la inteŀligència.

Aquesta improvisada teoria de la paròdia em serveix per explicar el principal problema d’'Expo 58'. Un autor amb solvència humorística contrastada, com Jonathan Coe, decideix escriure una comèdia situada en l’Expo Universal del 58 a Brusseŀles. L’autor diu que volia explorar la identitat britànica, però l’escenari principal de la novel·la és la capital d’una incipient UE. I en el millor dels casos, explora les relacions britanicoeuropees, en un temps de Guerra Freda i d’ingenuïtat espacial.

No és que no hi hagi encerts, però acaba sucumbint sota el pes de l’objecte representat. Lluny de la densitat dramàtica d’altres centres de poder, Brusseŀles, amb una combinació de catifes i paperassa, sap com esmorteir les estocades de la sàtira. Hem de parlar de paròdia fallida, doncs? Sense dubte.