Flama de bruc

Pau Gener Galin
Flama de bruc
Per Anna Carreras |
Advertising

Pau Gener Galin
Terrícola
75 pàg. 12 €

Des d’'Home a l’aigua' (2012), el lector àvid de joc, seducció i talent enyorava un dels poetes actuals més vistosos –com les fulles del bruc d’hivern que encén–, amagat entre tant herbot de marge. Pau Gener Galin (Sant Celoni, 1977), el poeta que entre llibre i llibre fa llenya i la crema, fa masia i enterra la gossa, ens regala 'Flama de bruc', un llibre candent, bellíssim, net i polit, amb l’equipatge d’una dècada, l’abecedari dels anys empacat entre la tragèdia sobtada i l’alegria de viure. Sense pròleg, sense claus de lectura, directe a la xeixa.

Només unes instruccions d’ús: anar a cara descoberta, encendre com una meditació i ajustar-se a l’evolució del foc. Construir un cau i quedar-s’hi a viure mentre dura la lectura. Filant quatre parts ('Encenall', 'Flama', 'Brases', 'Cendra'), el llibre té forma de llar de foc, i és pensat per ser degustat en fred. Meitat amb rima i meitat en vers blanc, la 'Flama de bruc' fa que ens traguem la roba, és calòric, encomana l’escalfor tendra que no neix de l’erotisme sinó del sentiment més pur: el que caldeja la pell, embolica l’esperit i fa perdre el cap. Fer memòria i fer balanç: aquesta és la clivella des d’on escriu el poeta, allà on “deixes que els objectes et parlin / que et recordin d’allà on véns”, el moment en què cal tornar al bosc i aprendre dels ocells.

L’inventari que en resulta és la síntesi de collita i de llàgrima, de desesperacions i enyor. Una crítica feroç a la “malnutrició emocional” que arrasa la humanitat i al “paludisme de l’ànima”; al consumisme grotesc, a la vexació a què sotmetem la natura i a la pròrroga sistemàtica de les llibertats. Però en la poesia de Gener Galin sempre triomfen les ganes de viure, l’alegria que passa, la fosforescència. La seva no és una vida de sala d’espera, sinó un aprenentatge de brasa encesa que batega al ritme de la terra quan surt la lluna, una ànima engrandida sense aturador, un combustible de risc que neix de la veritat. És l’exercici noble, aquesta ona gegantina, aquest acte sublim, el que subratlla Jaume C. Pons Alorda al poema que fa de punt de llibre i que diu: “Això no és un llibre, qui toca això toca un home”.

Advertising