Gracias por la compañía

Lorrie Moore
Gracias por la compañía
Per Marià Veloy |
Advertising

Lorrie Moore
Trad. Daniel Gascón
Ed. Seix Barral. 197 pàg. 17,90 €

Lorrie Moore es va donar a conèixer internacionalment a finals dels 90 amb 'Pájaros de América', un clàssic contemporani del relat que –atenció editors!– encara no ha estat traduït al català. En aquelles històries situades als EUA de finals del XX descobríem uns personatges a qui teníem la impressió inevitable d’haver conegut en d’altres ocasions. Per a bé o per a mal, les heroïcitats quotidianes i les misèries humanes de la classe mitjana dels EUA formen part del nostre imaginari. Allò que diferenciava Moore era la veu, tan jove aleshores.

Dinamitava les regles clàssiques del relat 'new yorker' amb un estil descaradament oral, on els jocs de paraules –i fins i tot tipogràfics– formaven part de la meduŀla del retrat, i el to irònic de vegades podia ser sarcàstic, però en els seus millors moments –oh, miracle!– arribava a ser compassiu. El resultat era, sense dubte, barroc, però també extremadament viu, contagiosament energètic. Potser l’exemple més vigorós és 'Gente así es la única que hay por aquí: farfullar canónico en oncologia pediátrica', un relat sobre un bebè amb càncer que, regatejant el melodrama, transmet fragilitat en estat pur.

Gairebé 20 anys després, es publica 'Bark' (que Daniel Gascón, en una decisió difícil de justificar, ha traduït com 'Gracias por la compañía'). Els vuit relats del llibre tenen en comú parelles que busquen allò que els romàntics en deien amor en uns temps, els primers anys del segle XXI, en què el país ha entrat en una guerra tan fantasmal com absurda. Hi ha relats que aconsegueixen una notable intensitat –el divorciat que, cita a cita, descobreix que la dona amb qui intenta començar una relació pateix un desequilibri mental–, però la majoria transmeten una sensació decebedora. No podem dir que la Moore hagi perdut ofici, ni tampoc que no hi hagi un bon grapat de passatges brillants, de personatges dignes de recordar. Però sí que ens sentim temptats d’identificar-la amb la protagonista del conte que dóna títol al llibre. Algú que vol creure en una iŀlusió que fa temps que no sent, com si no pogués evitar sentir l’eco de qui es repeteix.

Advertising
Aquesta pàgina ha migrat al nostre nou disseny de manera automàtica. Si hi veus res d'estrany, avisa'ns a feedback@timeout.com