[image]
[title]Guanyadora del XVIII Premi Roc Boronat convocat per l’ONCE, 'Grans abans d’hora' és una obreta tendra que creix entre les decepcions generades per la transformació. Agustí Vilar (Sant Feliu de Llobregat, 1955) té quatre poemaris però aquesta és la seva primera novel·la. Participant alegrement de la moda actual d’escriure en veu del nen que es fa gran, llegim l’itinerari vital del jove santfeliuenc Llufes Picaflor (no, no és una novel·la d’humor). A mesura que prospera, el personatge rescata el paisatge urbà i humà. L’obra es fa immoderadament coral i l’espai, protagonista: “Gràcies a la bici, el poble es fa petit”. Muntat en escenes que acoloreixen el passat i volen ser unitàries, però el llibre s’infla i no arrenca ni activant l’estàrter. L’estil de Vilar és senzill, elegant, atent amb el lector i, sobretot, idoni per a les gasetilles que publica a la premsa. Caçar sargantanes, rebre clatellots dels capellans, celebrar festes tradicionals, les cosidores i els 'visillos' són detalls d’època, sí, però particulars gastats que no encenen un món autònom nou. Els suposats “episodis significatius” d’una vida acaben com un xiclet que fa massa hores que es mastega. Vilar navega dins el discurs de les paraules. Hi té traça i coneix bé el llenguatge, el popular i el culte, però aquesta primera novel·la peca d’un excés de tot plegat.
