Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right I ara què?: Esmorzem a La Baguetina!

I ara què?: Esmorzem a La Baguetina!

La curiositat va matar el gat. Ricard Martín no té set vides, però 15 euros per un ‘panini’ vil i canya és una fotesa per saber què passa a La Baguetina

Esmorzar amb panini, rollo dur
©Maria Dias Esmorzar amb panini, rollo dur
Per Ricard Martín |
Advertising

És un interrogant d'interès general: ningú no sap què coi hi passa a La Baguetina Catalana. Hi entra algú? Algú en surt? És una tapadora? I si ho és, de què? Per esbrinar-ho, no semblava la pitjor idea anar-hi a fer un esmorzar de forquilla.

Ens dirigim a l'establiment més recent, a una escopinada de La Borsa, a quarts de deu. I no, no hi ha ni Joan Hortalà ni Josef Ajram, posats a pensar en la gent bursàtil que conec. De fet, no hi ha ni quisqui, només els dos nois d'aspecte pakistanès que pel llibre d'estil de la cadena atenen totes les botigues.

Som al Cartier de La Baguetina i penso jugar fort: demano el panet de pernil dolç amb pebrot, cobert per un formatge d'aspecte atòmic (el de salami i xoriço, rosa Mi Pequeño Pony, sembla un tripi gegant i passo). No em deixen agafar una llauna de cervesa: "Aquí no se venden latas, pero te podemos poner una caña presión". OK. He dit que jugàvem fort? Demanem taula a dalt i ens engeguen l'escala mecànica per pujar. A recer d'unes fotos que descriuen una ciutat en el tepms (sic), rebo un panini xicletós i una birra de mig litre. He demanat coberts i un tallat, però mai no apareixeran.

La Maria fa fotos, i l'encarregat ens demana d'on venim. Ella, ràpida, contesta que som "d'un poblet de prop de Manresa i venim de cap de setmana". No importen les mentides, només importa que som en un vòrtex d'antimatèria immaculat, el no-lloc més definitiu de Barcelona. La Baguetina té quelcom de místic. I no m'estranya que les xarxes no en vagin plenes: cap barceloní mai no ha arribat fins a on ho hem fet nosaltres! 

Advertising