Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Ícar

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Ícar

Ícar

Adrià Targa

Per Anna Carreras Aubets
Advertising

Adrià Targa
Edicions Poncianes
52 pàg. 12 €.

El mite d’Ícar fa d’agafador per enfilar un poema d’amor (30 estrofes de vuit versos) i situar-lo al barri del Raval en ple segle XXI. Adrià Targa (Tarragona, 1987), llicenciat en clàssiques, juga amb el dilema de la veu que ens parla i que no es decideix a estimar –l’u és maldestre– perquè massa vegades ha “caminat entre ruïnes d’amor”. La seva visió sentimental canvia a la velocitat de la llum: l’instant poetitzat ens congela en un “vol fictici”. L’Ícar de Targa s’omple de citacions, algunes explícites (W.H. Auden, Baudelaire, Gabriel Ferrater, Blai Bonet) i d’altres encobertes (Riba, Kavafis, Papasseit, Catul), perquè la poesia és al centre del mateix poema: retenir els dubtes, ablanir-ne les contradiccions, heus aquí la condició humana.

Amb una visió ultramoderna dels clàssics, Ícar és amor a la forma i a la mètrica. El poeta encaixa la tècnica amb el dir, en un poema llarg escortat per set peces breus –d’idèntic jo poètic– que afinen la visió de la història. Targa poetitza la màgia sobtada, “l’instant de fascinació per la bellesa”. El sotrac s’esdevé en una plaça, la del MACBA, quan qui llambrega l’'skater' veu com cau del monopatí. Entre la solitud i la mirada atemorida davant d’un mirall basardós, el poeta interroga el lector sobre la feixuguesa del passat, els marges del futur i la presència mortificant del recel: “Ben poca cosa és un poeta” quan prova d’encabir l’Univers en un pensament i no se’n surt.

La idea de fragment, de “tros de ceràmica”, de “pulmó trencat”, com a metàfora de la impossibilitat d’escriure la simfonia sencera de la vida. Ícar és David, patina a la plaça del museu, té els ulls blaus i engendra desig en el poeta. Cau i s’aixeca, cau i s’aixeca: “Ha baixat del Sol per una estona”. L’amor mitificat dóna ales a l’escriptura targiana: com en l’observació d’un llenç, “la consciència és Dèdal que se’n dol”. L’obscuritat del poeta contrasta amb la blancor de l’adolescent (de sal, de marbre) a la plaça blanca. Suspesos, el temps i el deler del poeta, però també el rostre del divinal Ícar en l’instant precís en què es treu la samarreta –com en la quarta elegia de Bierville de Riba–. Qui sap si l’amor, la Veritat, només viu en els versos d’un poema immortal.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising