[image]
[title]A través d’un somni vaig saber que el meu germà es trobava a la ciutat dels mutilats. Jo no tenia cap germà, però els somnis mai no s’equivoquen. Per això el mateix dia de la revelació vaig emprendre el viatge.
Un home del carrer em va demanar, a canvi de guiar-m’hi, les meves dues mans. Jo vaig acceptar aquell tracte perquè si realment vols alguna cosa amb tot el teu ser has de sacrificar alguna altra cosa perquè l’equilibri de l’univers no es corrompi. Després d’aquell just pagament, vàrem travessar tres deserts seguits per arribar a les portes d’entrada.
El soldat que m’havia de deixar passar va voler les meves dues cames. Jo vaig acceptar aquell peatge perquè en aquest món cal insistir si de veres desitges alguna cosa, per molt que aquesta cosa sembli una bogeria sense sentit. Em va permetre travessar el llindar mentre jo regalimava un rastre de sang que semblava una escriptura en una llengua oblidada.
Vaig demanar a totes les persones amb qui em topava si havien vist el meu germà. Amb cada resposta que m’oferien jo havia de lliurar més parts del cos: nas, orelles, dents, llavis, llengua, braços, cames, un ull, el sexe i totes les unces de carn que vaig poder donar per no defallir… Però no passava res, perquè en realitat jo no necessitava res de tot allò. Em bastava amb la meva ànima perquè el meu germà em reconegués.
Vaig rodolar pels laberints triangulars d’aquella urbs. Vaig penetrar el ventre d’un temple llefiscós i m’hi vaig quedar nou dies amb les seves respectives nits. Malgrat la meva fanàtica força de voluntat, es va presentar el jorn en què vaig estar a punt de sucumbir. Però en l’instant definitiu, el que decideix tots els altres, vaig conèixer una dona que no va voler res de mi tret de la meva humil espiga. Després d’inocular-se-la, va indicar-me cap a on m’havia de dirigir per a l’apoteosi de l’encontre. Com vaig poder, i gràcies als santíssims monyons que em quedaven, vaig arrossegar-me fins a introduir-me per un forat que acabaria essent deliciós de tan fastigós que era. Jo sabia que allà dins, tal com m’havien indicat, descobriria el que cercava.
Finalment, i amb l’únic ull de què disposava, vaig veure davant meu un cercle estrany, fet d’un material estàtic però que en realitat es movia. Vaig suposar que aquella rara matèria que tenia davant del meu rostre era el que els antics anomenaven un mirall, però jo no n’havia vist cap mai ja que estaven prohibits des de feia centúries. Dins d’aquell instrument singular, i tal com el somni m’ho havia fet saber, vaig trobar el meu germà bessó.
Per Jaume C. Pons Alorda
L'autor ha publicat 'Cala foc als ossos' (Terrícola, 96 pàg., 15 €) i una versió d’'Arbre exemplifical' de Ramon Llull (Barcino, 172 pàg. 14 €).
