Jenn Díaz: 'La mà al cor'

Els escriptors prenen la paraula. En aquest relat, l'autora ens relata una escena familiar real en què la sang fa gust de mermelada

No ho sabia, potser es moriria, de moment la tenia allà a una cadira, respirant fort, com quan està nerviosa, i em mirava amb aquella cara que feia de vegades, de por, i jo també en tenia i molta, perquè la sentia respirar, amb la mà al cor, i estava segur que es moria, i la mare s’havia fet un embolic amb els números de telèfon d‘urgències i ambulàncies i bombers i era pels nervis, però quan van despenjar i van preguntar què passava, la vaig veure molt segura, com si hagués estat esperant aquell moment tota la vida, jo no sentia què deia l’altra persona, però la mare responia preguntes molt seriosa i amb molta decisió, i per un moment vaig pensar que tot aniria bé, perquè la mare sabria què fer amb la respiració i la mà al pit de l’àvia, segur que ho sabia, ho havia de saber, i la persona a l’altra banda del telèfon preguntava, la mare deia sí, no, sí, sí, li costa respirar, no, sí, amb el meu fill, no, millor una ambulància, sí, gràcies, no, era molt inquietant, jo mirava l’àvia i ella seguia amb la mà i amb la cara de pena, i mirava el telèfon angoixada, jo l’hi podia notar, estava espantada i em feia molta pena, pobra àvia!, pensava, però era incapaç d’agafar-la del braç, per exemple, no sé per què, o de dir-li que no s’amoïnés, que tot aniria bé, aquestes coses que es diuen per dir, perquè mai no pots tenir la certesa, jo volia fer-li una abraçada, o almenys seure al seu costat, però m’havia quedat dret allà, al mig de menjador, mirant ara la mare, ara l’àvia, quan de cop l’àvia va començar a tossir i tossir, i la mà del pit va anar a parar a la boca, per tapar-se, i em vaig espantar encara més, perquè tossia molt fort, em semblava que els ulls li sortien de la cara, no ho sé!, tenia molta por, i l’àvia va mirar-se la mà i va fer un gest estrany, jo també vaig mirar la seva mà i la vaig veure tota vermella, sang!, l’àvia ha tossit sang!, i la mare, que seguia amb les preguntes i les respostes i la seva aparent serenitat, va començar a parlar mig cridant, la meva mare ha començat a escopir sang, si us plau, ajudi’ns!, però l’àvia reia i feia que no amb el dit, que no, que no, una mà al pit i la mà amb la sang fent que no, i reia, o potser s’estava ofegant, no ho tenia clar, la veritat, i llavors vaig reaccionar i m’hi vaig acostar, àvia!, i va dir, amb un fil de veu, FIGUES, però no l’entenia, no sabia si és que en volia o si era una paraula que havia dit perquè sí, i va tornar-hi, FIGUES, que havia menjat figues feia un moment, abans del mal al pit i aquella respiració, que no era sang, i vaig començar a riure, encara no li havia passat aquell malestar, però rèiem de valent, i la mare va començar a riure també i deia, un moment un moment perdoni un moment, perquè era incapaç d’explicar allò a la persona a l’altra banda del telèfon, i li vaig dir a l’àvia, em pensava que et mories, mig rient, però no va ser aquell dia quan va morir, sinó uns mesos més tard.

Per Jenn Díaz

Ha guanyat el Premi Mercè Rodoreda per ‘Vida familiar’ (Proa). 187 pàg. 18,50 €.

Comentaris

0 comments