Joc i distracció

Joc i distracció
James Salter
Trad. Albert Torrescasana
L’Altra Editorial
242 pàg. 17 €

Després de llegir aquest brillant 'Joc i distracció', se m’acut comparar Salter amb un arquitecte. En part perquè, com es pot esperar d’un escriptor realista que deixa notar la influència dels narradors del XIX, els seus llibres tenen una estructura perfectament mesurada, en què cap paraula no està fora de lloc. Però també perquè, a través d’unes descripcions que combinen l’objectivitat més dura amb un lirisme contingut, aconsegueix generar un espai en què, tot i que som conscients que és impossible, tenim la sensació d’haver-hi estat. Ens diu d’un cinema de la postguerra francesa: “El cinema és un armari. Els seients són com revistes arrugades”; i nosaltres sentim que sí, hi hem passat més d’una tarda.

Salter genera espais com molts pocs escriptors vius, però treballa fins a l’últim detall tots els aspectes, inclosos els protagonistes, que en aquest cas són tres. L’heroi que s’atreveix a perseguir el somni de l’amor –“l’esquelet de tota realitat”– és en Phillip Deal, un estudiant americà massa intel·ligent per estudiar en una universitat; i la noia de províncies amb la qual viurà una història de descobriment sentimental i sexual, l’Anne-Marie Costallat.

El personatge més inquietant del llibre, però, és l’amic d’en Phillip i narrador de la història. A la descripció detallada de l’aventura sentimental del seu amic, aquest narrador hi acompanya una confessió: ell no és de fiar, i part (o potser tot) del que està explicant és fruit de l’admiració i l’enveja. Aquest narrador ens enganya, però també ens atrapa; i seguim llegint. Així descobrim un amor que permet citar poetes –“Els amants cèlebres són a l’infern”–, però també amaga secrets. El bohemi estudiant americà potser és tan ambiciós com qualsevol jove benestant, i la jove de províncies és fràgil, sí, però, arribat el cas, sabrà resistir.

França, postguerra, joventut, sexe… Tot el món que es genera a través d’aquesta història és fascinant, però el miracle rau en el narrador. La seva veu és capaç de crear una realitat que sentim nostra i, després, demostrar-nos que en aquesta realitat –en nosaltres– conviuen dues veritats oposades. L’amor, i el seu contrari.